Silenci, paraula i comunicació

Aquest diumenge celebrem la 46a Jornada Mundial per a les Comunicacions Socials. El missatge del Sant Pare és: «Silenci i paraula: camí d’evangelitzacióBenet XVI posa en relleu la relació entre el silenci i la paraula: «Dos moments de la comunicació que han d’equilibrar-se, alternar-se i i integrar-se per obtenir un autèntic diàleg i una pregona proximitat entre les persones.»

El silenci a la ràdio, però, és un element estrany: un silenci perllongat més enllà de 30 segons causa en l’oient la impressió que s’ha perdut la connexió o hi ha problemes tècnics. Per això, la ràdio sempre trenca el silenci mitjançant la paraula o la música. Però cal ser conscients que el mitjà radiofònic pot també provocar el silenci de l’oïdor, la reflexió i l’obertura al transcendent. L’experiència de Ràdio Estel —que continua creixent en nombre d’oients— ens ho demostra. Les hores de més concentració d’audiència són les dels espais litúrgics i les dels programes que els volten. Molts —fins i tot escèptics o allunyats— segueixen des de casa o anant o tornant en cotxe a la feina, les laudes, les vespres i, fins i tot, les completes. L’abat de Montserrat ens va dir que havíem aconseguit crear un espai virtual de pregària. Quan darrerament hi ha hagut problemes tècnics amb l’abadia i no ha estat possible d’oferir aquest servei molts ens han fet arribar les seves queixes.

Però no són sols els espais litúrgics, també hi ha programes de solidaritat o de valors capaços de provocar el silenci, o la interiorització, aquest aprofundiment del pensament del qual parla el Pontífex. Recentment Ràdio Estel ha rebut un nou guardó: el programa solidari Punt Org, que dirigeix i presenta Joan Ortiz, ha rebut el premi Ràdio Associació de Catalunya a la millor proposta d’innovació.

Maria Sierra Rodríguez

També moltes persones diuen que escolten aquesta emissora per la música. El filòsof Francesc Torralba recorda que entre la paraula i el silenci hi ha la música. La bona música ajuda també a interioritzar, a aprofundir, és capaç d’asserenar l’ànim o de provocar l’exultança. Cal reconèixer la paciència i la dedicació que des del començament de la ràdio, la responsable de la radiofórmula, Maria-Sierra Rodríguez ha esmerçat en la pauta musical. A alguns els sembla que la música hauria de retirar-se en benefici de programes més explícitament evangelitzadors. Tot i que aquesta opinió, molt legítima, no sol anar acompanyada de cap proposta de patrocini, cal recordar també que no és necessàriament l’abundància de paraules, de pregàries o d’eslògans la que en una societat secularitzada com la nostra és capaç de moure els cors. D’altra banda,la Missió Metròpolis o la celebració de l’Atri dels Gentils han tingut en la nostra emissora un aliat excel·lent que ha permès fer arribar les seves propostes a persones allunyades.

Per ràdio és molt el que es diu, però també és molt el que es calla. I la nostra emissora no ha volgut mai entrar en certes polèmiques intraeclesials, ni respondre el comportament d’altres plataformes que llancen sistemàticament un missatge de crítica destructiva: hauria entrat en una espiral perversa. El nostre silenci, en aquests casos, també ha estat eloqüent.

Donem suport, doncs, als nostres mitjans d’Església i, en concret, a Ràdio Estel. Estem engegant una campanya a través de la qual confiem obtenir els recursos necessaris perquè aquesta veu, que, des de fa 18 anys ja se sent per gairebé tota la geografia catalana, continuï la seva singladura al servei de l’Evangeli, la pau i la bona convivència.

Posted in Editorial | Tagged , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

Medalla d’Or a dos seglars insignes

La Generalitat de Catalunya ha concedit la seva màxima distinció, la Medalla d’Or, a dos prohoms de la cultura catalana: el lingüista Antoni Maria Badia i Margarit (Barcelona, 1920) i l’advocat i historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1925). En fem especial ressò perquè ambdós tenen una llarga trajectòria eclesial.

Antoni Maria Badia i Margarit

Antoni Maria Badia i Margarit, encara adolescent, va pertànyer a la Federació de Joves Cristians. Durant la guerra a casa dels Badia Margarit van tenir amagats alguns sacerdots i religioses. Tenien el Santíssim habitualment i quan venia algun capellà hi celebraven l’Eucaristia. A Antoni Maria li va tocar anar a la guerra amb la «lleva del biberó». Es va casar amb Maria Cardús el 1946 al monestir de Sant Cugat. Van tenir cinc fills; cada vespre resaven el Rosari al voltant de la taula del menjador. Ja catedràtic de la Universitat, feia excursions amb els alumnes i una vegada al Montseny, perduts en la boira van haver de passar la nit al ras, parlant, cantant i resant el Rosari. President de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, pel fet de deixar la màquina de ciclostil a un grup d’esquerres, fou detingut i empresonat. El 1965 tingué intervencions importants al II Congrés Litúrgic de Montserrat. Durant molts anys la família Badia-Cardús va estar vinculada a l’Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona. Anys més tard es van integrar a la parròquia del Pi. Durant el període universitari dels seus fills, van participar activament en el MUEC. Antoni Maria sempre ha estat un home de pregària: els darrers anys de vida de la seva esposa (va morir el 2007), resaven junts cada dia laudes i vespres, cosa que continua fent.

Josep Maria Ainaud de Lasarte

Josep Maria Ainaud va formar part del Grup Torras i Bages, integrat per joves universitaris que es proposaven, entre el 1942 i el 1955, la recuperació de Catalunya i del seu esperit cristià. El bisbe Carrera explicava (CC, 1088, 27/7/2000) que «pertanyien a una burgesia aleshores atemorida. Eren de famílies catòliques que com, a tals, sortien d’una persecució religiosa i n’entraven en una altra de política (…): Jordi Pujol, Anton Cañellas, Francesc Casares, Joan Reventós… han esdevingut polítics prou destacats (…). Altres han estat intel·lectuals notables, com Jordi Bonet, Josep M. Ainaud [cunyat seu], Jordi Cots, Josep Espar, Albert Manent…». També en van sortir vocacions religioses: el monjo Hilari Raguer i els sacerdots Lluís Bonet i Joan Ramon Cinca. Ainaud fou amic i col·laborador del Dr. Ramon Cunill, delegat de Mitjans de Comunicació de l’arquebisbat de Barcelona. Ha estat patró de la Fundació Joan Maragall de cristianisme i cultura. El 1986, al Palau de la Generalitat va pronunciar la conferència Barcelona: el somni de Don Bosco i dos anys després al Vaticà amb motiu del pelegrinatge del Mil·lenari tingué una al·locució memorable: Mil anys de Catalunya, dos mil anys de cristianisme. Ainaud, que traspua encara entusiasme i joia de viure, és un gran promotor del culte a sant Jordi. Els felicitem a tots dos ben cordialment.

Posted in Editorial | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

Estava malalt i em vau visitar

La malaltia és pròpia de la nostra condició humana: som éssers limitats i finits que emmalaltim, de vegades de manera passatgera, d’altres crònica. Tots coneixem persones malaltes en el cos o en l’esperit. Tots tenim i patim amb malalts més o menys propers, potser dins la nostra mateixa família. La persona sana no és simplement la que no té malalties, sinó aquella que quan les té està en condicions d’afrontar-les. Estar malalt i encara més ser un malalt demana tot un itinerari interior, no hauria de ser motiu de queixa o de rebel·lió, situacions d’altra banda tan humanes, sinó que també pot ser una experiència de creixement i àdhuc una ocasió per enfortir les nostres conviccions més pregones. Benet XVI ha remarcat la importància de la fe, per a tots aquells que «afeixugats pel patiment i la malaltia s’apropen al Senyor. En la trobada amb ell, poden experimentar que qui creu mai no està sol», una expressió que el Sant Pare subratlla. Santa Teresa de Jesús deia: «Mai no estic menys sola que quan estic sola.» Quantes vegades les llargues hores de solitud que acompanyen una malaltia o una convalescència han estat ocasió privilegiada per enfortir la fe o per viure una conversió!

El Papa, entre d’altres, amb motiu del seu missatge per al Dia del Malalt, ha fet particular incidència en el sagrament de la Unció dels Malalts que no ha de ser considerat com un «sagrament menor» respecte dels altres. «L’atenció i la cura pastoral vers els malalts d’una banda és signe de la tendresa de Déu amb els qui pateixen i beneficia espiritualment els sacerdots i tota la comunitat cristiana, sabent que tot allò que es fa amb el malalt es fa amb el mateix Jesús.» Els darrers anys a les nostres parròquies i comunitats les celebracions comunitàries de la unció, administrada a ancians i malalts, han estat ocasions privilegiades per viure aquest sagrament de manera més normalitzada. També ha tingut una dimensió catequètica evident. El sagrament de la Unció hauria de formar part també de la catequesi infantil, perquè tots som candidats a la malaltia.

A les diòcesis amb seu a Catalunya la Pasqua del malalt se celebra el diumenge 13 de maig. Sempre calen voluntaris que acompanyin els malalts i aquest dia d’una manera especial que els portin, als que puguin, a les celebracions de la litúrgia. Saber tractar i acompanyar un malalt requereix tot un aprenentatge. Els laics i els preveres, diaques, religiosos i religioses que estem al servei de la comunitat hauríem d’intensificar més la nostra presència prop del llit del dolor.

Aquest any és preparació de la Jornada Mundial del Malalt que se celebrarà a Alemanya l’11 de febrer del 2013. Coincidirà també amb l’anunciat «Any de la Fe» que començarà l’11 d’octubre de 2012 i que serà «una ocasió propícia i preciosa per redescobrir la força i la bellesa de la fe, per aprofundir en els seus continguts i per testimoniar-la en la vida de cada dia» en paraules també de Benet XVI.

Posted in Editorial | Tagged , , , , , , , , , , | Leave a comment

Esport, fe i solidaritat

El Cardenal Sistach amb els presidents del FCBarcelona i el RCE EspanyolSovint es diu que l’esport, en certa manera, ha reemplaçat la religió. Que els estadis són els nous temples i que la militància religiosa d’ahir ha donat pas a la passió i a la defensa aferrissada dels colors d’un club. Que la pràctica esportiva de molts fa pensar en l’ascesi d’altre temps, que avui les masses segueixen els espectacles enfervorides de la mateixa manera que abans acudien als actes religiosos. Tot i que hi ha punts de veritat en aquests paral·lelismes, cal no ser simplistes. La pràctica de l’esport té molts valors: l’autocontrol, el coneixement del propi cos, l’afany de superació, la sana competitivitat, la feina en equip, la festa… L’esport, com cap realitat humana, no pot ser aliena al cor del creient. Sant Pau a les seves cartes usa metàfores esportives ben clares: «No sabeu que a l’estadi tots els corredors es llancen a la cursa, però només un s’emporta el premi? Correu bé per poder-vos-el endur!» (1Co 9,24).

Presentació del programa "Joves a l’atur"

Però sembla que hi hagi un distanciament entre l’àmbit eclesial i l’esportiu, com si fossin dues realitats paral·leles, sense punts en comú. Per això és una bona notícia que ara el FC Barcelona i el RCD Espanyol estiguin donant suport al programa «Joves a l’atur», una iniciativa del cardenal Lluís Martínez Sistach, amb motiu de les seves noces d’or sacerdotals, de la qual el nostre setmanari ja va informar la setmana passada. Una iniciativa lloable —que s’inscriu dins la Missió Metròpolis— destinada a fer front a l’elevat índex d’atur juvenil que sobrepassa ja el 50%. El lema és senzill i fàcilment comprensible: «Marca un gol a l’atur juvenil.» Tots dos clubs s’han compromès a fer aparèixer al camp de futbol una pancarta amb l’eslògan esmentat, per tal de sensibilitzar el públic davant d’aquesta problemàtica i perquè col·labori en el projecte «Joves a l’atur». Entre d’altres iniciatives, en el cas del Barça es tracta d’un contracte de pràctiques remunerades per a cinquanta joves que no solament tindran una petita font d’ingressos sinó que experimentaran un augment de confiança i d’autoestima. «Joves a l’atur» s’inscriu en el seu programa de formació i inserció sociolaboral de Càritas diocesana, que ofereix orientació en la cerca de feina, borsa de treball i coneixement de la llengua als joves de la diòcesi. L’any passat ja se’n van beneficiar un miler de joves. És significatiu també que ara dos clubs tradicionalment rivals s’hagin posat d’acord en una actuació d’interès social. Podria ser la manera de començar una nova presència de l’Església en el món de l’esport? Qui fa l’acompanyament pastoral als esportistes? Seria oportú de reflexionar periòdicament de manera conjunta en l’esport i l’humanisme cristià? Com moderar els guanys multimilionaris d’algunes figures de l’esport? Com ensenyar que els joves i adolescents juguin net? Com evitar que alguns pares tinguin comportaments incívics quan participen com a espectadors dels partits que juguen els seus fills? La Missió Metròpolis hauria de tenir continuïtat per trobar resposta a aquests i a molts altres interrogants.

Posted in Editorial | Tagged , , , , , , , , , | Leave a comment

Marató de lectura


Enguany se celebra el centenari de Joan Sales i Vallès (Barcelona 1912-1983) personatge cabdal de les lletres catalanes del segle XX, poeta, soldat, novel·lista i editor i, tota la vida, cristià i catalanista. Com a editor va fundar juntament amb la seva esposa, Núria Folch, el Club Editor que va publicar per primera vegada les populars novel·les La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, i Bearn, de Llorenç Vilallonga. Sales, que va fer la guerra al bàndol republicà, fou promotor de la revista Quaderns de l’Exili, editada a Mèxic. Va traduir al català Dostoievski, Kazantzakis i François Mauriac. Vivia el convenciment que l’escriptor ha de constituir-se en testimoni de la veritat. És autor de la novel·la Incerta glòria (premi Joanot Martorell 1969) considerada un monument de la literatura catalana. Una novel·la de guerra i d’amor que conté una reflexió profunda sobre el sentit i especialment sobre les dificultats de la vida que només poden il·luminar l’amor humà i el diví representat per la creu.

Incerta glòria tracta també d’altres temes cabdals i d’actualitat perenne, com la soledat de l’ésser humà i l’ineluctable pas del temps. A partir d’una situació concreta, esdevé una reflexió universal sobre una època dramàtica, marcada per les guerres, una experiència vital que aguditza fins als límits allò que és propi de la joventut: l’afany d’amor, de vida, d’immortalitat…

Ara l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (INHECA), amb la col·laboració de Club Editor i de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana, ha organitzat una lectura pública i ininterrompuda d’Incerta glòria que començarà el diumenge 22 d’abril a les 18 h al carrer Nàpols 35 de Barcelona i conclourà l’endemà, dia de Sant Jordi a les 19.30 h. Per completar tota la lectura ha calgut mobilitzar molts voluntaris que llegiran cada un d’ells dues o tres pàgines de la novel·la.

Ràdio Estel retransmetrà en directe alguns fragments de la lectura i ho farà en tota la seva extensió a través d’internet, www.radioestel.cat. És una altra manera de llegir, de manera pública i comunitària, on cada lector amb el seu propi accent i amb la seva peculiar vivència, va desvetllant els continguts del llibre mentre els qui l’escolten de manera presencial o a través dels mitjans de comunicació s’uneixen en una singular experiència conjunta.

Tots som, d’alguna manera, allò que hem llegit i en fer-ho d’aquesta manera prenem consciència de la importància de la lectura que retorna la vida a un text perquè esdevé diàleg amb un autor i amb la seva obra. És una altra manera de celebrar Sant Jordi, on el perfum de les roses i el misteri de cada llibre s’agermanen en una festa única.

Posted in Editorial | Tagged , , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

La Divina Misericòrdia s’estén

Faustina Kowalska

El diumenge segon de Pasqua l’Església celebra el diumenge de la Divina Misericòrdia, advocació nascuda de les revelacions a la monja polonesa santa Faustina Kowalska (1905-1938). Aquesta devoció del segle XX s’ha anat estenent a poc a poc pels nostres bisbats. L’arquebisbe de Tarragona i primat, Mons. Jaume Pujol, en parla a la seva tribuna «Als quatre vents» en aquest número del nostre setmanari i n’extreu conseqüències ben actuals. És notable que l’advocació estigui unida plàsticament a un quadre: en una civilització de la imatge com la nostra calen referents icònics que evoquin la transcendència amb fermesa i amb un simbolisme a l’abast dels més senzills.

El qualificatiu diví, divina es manté també molt viu en l’ortodòxia. L’Eucaristia, per exemple, que és l’eix del seu culte, es coneix a l’Església ortodoxa com la Divina Litúrgia. És sabut també que els darrers Papes han insistit en la necessitat que Europa conservi i faci fructificar la seva herència espiritual i que per tant cal que l’Església torni a respirar pels seus dos pulmons l’oriental i l’occidental. En aquest sentit ha estat una bona notícia que el bisbat de Lleida hagi cedit temporalment un antic seminari de Vilaller (Alta Ribagorça) a una comunitat ortodoxa russa. El pacte s’ajusta al directori sobre ecumenisme que fou signat per Joan Pau II. La cessió s’ha fet per 25 anys. La comunitat ortodoxa s’ha compromès a rehabilitar part de l’immoble. L’acord preveu que hi hagi una zona de meditació oberta a preveres i laics catòlics. Aquesta cessió té els seus precedents perquè des de fa més de sis anys els feligresos de Romania usen un espai a l’església del Carme, on les dues confessions han conviscut sense problemes.

Sant Crist de Balaguer

Ara es parla d’habilitar un espai més gran en una altra parròquia. Revisant el mapa religiós de Catalunya convé no oblidar que l’església copta ortodoxa de Sant Moisès el Negre i el Sant Barsum es troba en el municipi de Cervera i que els immigrants romanesos i ucraïnesos del sud de la diòcesi d’Urgell peregrinen al santuari del Sant Crist de Balaguer. Els exemples s’haurien de multiplicar.

És interessant també que la virtut de la misericòrdia (o compassió) sigui comuna a totes les grans tradicions religioses. Podria ser doncs fins i tot un tema comú de diàleg interreligiós: com es viu la misericòrdia, la capacitat de compadir, de fer nostre el sofriment dels altres a la llum de la fe en els diversos contextos. En una Església cada vegada més samaritana, la misericòrdia hauria de ser un gran motor d’acció.

Posted in Editorial | Tagged , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

L’alegria de la Pasqua

Se sol distingir entre una alegria exterior que pot ser fugissera i fins i tot superficial i una alegria interior que és perenne i profunda. Aquesta és l’alegria de la Pasqua. Convé recordar que l’evangeli comença amb una invitació a l’alegria, la de l’Àngel a Maria: «Alegra’t, afavorida!» i acaba amb l’alegria immensa dels apòstols per la presència del Ressuscitat enmig d’ells. Si per Quaresma hem tingut quaranta dies per a la conversió, ara fins a Pentecosta se’ns brinden cinquanta dies per convertir-nos a l’alegria veritable. De la mateixa manera que molts fan la praxi del Via Crucis, cal que les nostres comunitats recorrin també ara el Via Lucis, el camí de l’alegria, tot gaudint i aprofundint en la riquesa de les aparicions de Jesús Ressuscitat, font de pau i d’alegria.

En aquest número del nostre setmanari hem volgut recollir en primer pla el testimoni de persones que expliquen les raons pregones de la seva joia, arrelada en el seu convenciment cristià. La propera trobada mundial de famílies a Milà posarà com a accent al costat del treball, la festa. Cal una nova pedagogia de la festa des dels primers anys de la vida, a la família, a l’escola, a la catequesi, a l’esplai… Probablement si els cristians manifestéssim més l’alegria de creure sorgirien noves vocacions a la vida consagrada, sacerdotal, diaconal o matrimonial.
La nova evangelització a Catalunya hauria de tenir present aquesta vessant festiva, amb el tarannà propi del català que no és tan donat a les emocions fàcils i puntuals com a la fermesa d’unes conviccions forjades en processos llargs i en acompanyaments autèntics.

Les crisis, per definició, són transitòries i passatgeres, la joia de la fe roman. Alguns qüestionen que els nostres mitjans de comunicació d’Església evangelitzin prou. Certament podem fer encara més, però cal no oblidar que les que han d’evangelitzar són les diòcesis, les parròquies i els moviments dels quals nosaltres només som plataforma i ressò. A tots els nostres subscriptors i lectors joiosa Pasqua de Resurrecció!

Posted in Editorial, General | Tagged , , , , , , , , | Leave a comment

Viure la Setmana Santa avui

Diumenge de Rams que encapçala la Setmana Santa és encara un dels dies més concorreguts de l’any a l’Església. Els fidels omplen les places i també els temples. Els nens i nenes hi acudeixen acompanyats de pares, avis i padrins que aquest dia prenen un relleu especial, sobretot a Catalunya on el padrinatge continua tenint força tradició. Sovint als preveres encarregats de beneir palmes i rams no els és fàcil de parlar amb sentit en espais oberts, a multituds de practicants ocasionals disperses i distretes. Alguns opten per l’agraïment: és certament un motiu de donar gràcies a Déu per aquesta mostra de religiositat popular que no deixa de ser una manifestació pública de la fe. Després hi ha força persones que entren a la missa de Passió, i potser aquest serà l’únic acte litúrgic de la Setmana Santa al qual participaran. El Dijous i Divendres Sant, encara en molts llocs apleguen fidels però ja convençuts i habituals. La Vetlla Pasqual a les comunitats, malgrat la seva centralitat en l’any litúrgic, no és encara prou participada, llevat d’alguns moviments d’Església que l’han revalorada en tota la seva extensió i profunditat però que no estenen aquesta vivència a tota la comunitat. En alguns indrets, amb sentit pastoral, se n’ha avançat l’hora.

En uns moments en què tota l’Església es troba en estat de missió, com transmetre, doncs, el nucli central de la passió, mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist? No ens manquen testimonis propers: avui  hi ha exemples de cenacles vivents de caritat. La solidaritat (que és la fraternitat evangèlica) augmenta a les parròquies. En moltes d’elles s’han celebrat sopars solidaris de la fam, hi ha també comunitats terapèutiques de rehabilitació de drogoaddictes que posen l’accent en la pregària. També avui hi ha persones que viuen un veritable camí de la creu: l’atur dels dos cònjuges, un fill que no acaba de trobar feina, una hipoteca asfixiant, aquells que han perdut la llar… La germana Victòria Molins, stj, col·laboradora de fa tants anys al nostre setmanari, assenyala que la gran diferència entre el tercer i el quart món és que, mentre que en les persones del tercer món (sobretot de països llatinoamericans) encara es manté el sentit de la transcendència, en el quart món (els marginats de la nostra societat) fins i tot s’ha perdut el sentit de Déu.

Cal no oblidar l’èxit de les passions i de les processons que continuen atraient milers de persones i que són, per a molts, expressió i pedagogia de la fe.

Avui hi ha sobretot les llavors de Pasqua. Els voluntaris que es desviuen pels altres, els qui cultiven seriosament el pensament social de l’Església, aquells que gràcies a haver trobat una ocupació «passen de mort a vida», els qui malgrat el dolor interior viuen l’alegria. Potser un dia totes aquestes vivències tindran la seva plena expressió en la litúrgia.

Que allí on ens trobem puguem viure la intensitat d’aquests dies sants, tot deixant-nos interpel·lar per tantes experiències properes i colpidores.

Posted in Editorial, General | Tagged , , , , , , , , , | Leave a comment

Lectura pública d’un gran convers

Ha estat un encert escollir la figura de sant Agustí com a protagonista d’un dels actes de la Missió Metròpolis, una lectura pública i comunitària de la seva obra més coneguda i divulgada, les Confessions. Un acte dedicat especialment als professors universitaris i al món de la cultura. Cal no oblidar que Agustí d’Hipona és una personalitat captivadora, un gran convers, un filòsof que va passar d’una joventut dissipada a esdevenir un dels místics que més han marcat la cultura i l’espiritualitat cristiana. Sense oblidar l’ajut i la pregària de la seva mare, Mònica. En moments de secularització i de refredament, no deixen de produir-se conversions i ben sovint vénen propiciades per la pregària i l’entusiasme de testimonis propers.

La introducció de la lectura pública i comunitària la va fer David Jou, físic i poeta, figura clau avui en el diàleg fe i cultura a Catalunya. Els textos, molt ben triats, anaven seguint un crescendo: «entre la lluita interior i la recerca de Déu» «pren i llegeix: l’Escriptura o Déu que parla», «i es féu la llum dins el cor, i Déu se’m va manifestar», «he trobat la veritat: la conversió, la joia, la pau», «el do més gran de l’amor». Els lectors dels fragments de sant Agustí foren Ester Romero, i Francesc Figueras, dos laics ben actius de la nostra comunitat cristiana. Tampoc no hi va mancar la dimensió estètica: les il·lustracions musicals anaren a càrrec del pianista Vicenç Prunés, acompanyant habitual de l’escolania de Montserrat.

El papa Benet XVI és un gran coneixedor de l’obra i la teologia de sant Agustí. Precisament coincidint amb els cinquanta anys de l’inici del Concili Vaticà II ha declarat el 2012 com a Any de la Fe. Agustí volia comprendre el contingut de la fe, demostrar la seva credibilitat i aprofundir en els seus ensenyaments. Benet XVI en les seves obres i en les seves catequesis parla sovint d’Agustí d’Hipona aquell que escrivia «jo us buscava fora i vós éreu dintre». El Papa fa menció de les persones que no són creients però que estan en procés de recerca. Aquesta recerca, segons Benet XVI és un veritable preàmbul de la fe i afegeix tot citant les Confessions que és «una invitació permanent indeleblement inscrita en el cor humà a posar-se en camí per trobar a Aquell a qui no buscaríem si ja no hagués vingut».

Després de la lectura de fragments de l’evangeli segons sant Marc i abans de l’Atri dels Gentils a la Sagrada Família, aquesta lectura agustiniana universitària forma part de la nova evangelització que ha estat acollida i propiciada de manera entusiasta pel cardenal de Barcelona i els seus col·laboradors immediats.

Tant de bo que actes de format semblant es poguessin celebrar en altres fòrums civils i universitaris. Seria el signe d’una societat on el fet religiós estigués plenament normalitzat.

Posted in Editorial, General | Tagged , , , , , , , , , , , , , , | Leave a comment

Dia del Seminari, passió per l’Evangeli

Jesús Renau

El jesuïta Jesús Renau, expert en acompanyament espiritual, ha dit que ja no es pot parlar de crisi vocacional, perquè la crisi per definició és limitada en el temps i quan una situació s’allarga en els anys no és una qüestió conjuntural sinó un problema estructural. Com fer-ho perquè sorgeixin noves vocacions? Les procedències dels actuals candidats al sacerdoci a Catalunya poden donar pistes: en molts casos són fills de famílies practicants, àdhuc pietoses, que han pregat per tenir un fill sacerdot i que l’acompanyen joiosament en la seva decisió. Alguns, pocs, senten la crida d’infants i hi perseveren. Abunden però els qui arriben a donar un sí a Déu en edat adulta, potser acabats els estudis universitaris o després d’una vida professional més o menys llarga. També n’hi ha que sorgeixen de moviments d’espiritualitat sòlida. En una societat amb fam i set de referents i de sentit, els consagrats busquen una identitat clara, sense ambivalències. Sovint, però, aquestes vocacions resten al servei del propi moviment i no són per al presbiterat diocesà. També n’hi ha que procedeixen de parròquies, que són cristians sense adjectius i alguns fins i tot de cap ambient favorable sinó que ha estat precisament la buidor i l’absència de testimoni el que els ha mogut a fer el pas. Un programa recent televisiu, 30 minuts, ens mostrava algun d’aquests itineraris, amb intuïcions interessants però amb la simplificació pròpia que comporta el llenguatge televisiu que sol buscar situacions de fesomia més marcada que no pas processos normals que no són tan noticiables.

Un lloc comú: si hi ha comunitats cristianes madures i compromeses, sorgiran vocacions. La manca de candidats al sacerdoci és un índex de la manca de vitalitat i de l’apatia que sovint patim a la nostra Església, parròquies i moviments. L’absència de vocacions és un examen de consciència per a tots. Què hauria de canviar perquè joves i també adults se sentissin atrets a aquesta crida peculiar que com deia Pau VI significa comprendre «la dura però meravellosa missió de l’Església»? Caldria que també en el cas del sacerdoci hi hagués un franc diàleg i una sana convivència entre els preveres de les diverses generacions. L’experiència pastoral dels uns i les noves iniciatives dels altres haurien de representar un enriquiment i un agermanament que no passaria desapercebut en les nostres comunitats.

Cartell Dia del Seminari

El fet que molts laics i laiques avui es formin teològicament i àdhuc rebin missions pastorals dels bisbes, com presentàvem en un número recent de Catalunya Cristiana, no és un obstacle perquè hi hagi molts i sants sacerdots. Ben al contrari, com més alt és el nivell de maduresa humana i cristiana de la comunitat, més gran l’exigència i més ha de surar la figura d’aquell que a semblança de Crist vol fer-se servidor de tots.

El lema del Dia del Seminari d’enguany, «Passió per l’Evangeli», ens indica un camí i sobretot una actitud: cal apassionar-nos per la bona notícia de Jesucrist. Però aquesta passió, aquest sentiment, no ha de ser només del candidat sinó de tota la comunitat que l’acompanya. La conferència d’Aparecida (Brasil) subratllava la condició de deixebles que tots hem de viure avui en l’Església. Cada vegada són més caduques les actituds autoritàries d’altre temps. Tampoc no entusiasmen les emocions fugisseres ni les grans solucions dels qui semblen voler fer taula rasa de tot. També en el terreny vocacional cal elevar aquella pregària final al Crist de la Tramuntana de Carles Fages de Climent: «I mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l’herba/ i no ens espolsi el blat.»

Posted in Editorial | Tagged , , , , , , , | Leave a comment