Feia poc temps que funcionava Ràdio Estel i havíem decidit fer la primera gran moguda col·lectiva: un romiatge a Montserrat per l’11 de juny de 1995, accedint-hi mitjançant un tren exclusiu per a tots nosaltres fins a Monistrol i d’allà (llavors el cremallera continuava tancat des de feia molts anys) en autocars fins a dalt al Monestir.
Dissabte, 10 de juny de 1995. Un grapat dels més agosarats no tenim espera i havíem decidit fer la pujada a peu, de manera que a quarts de tres de la tarda ens trobàvem plegats, érem cosa d’una dotzena, a l’estació de Peu de Funicular, a la Carretera de Vallvidrera, per a des d’allà, anar a peu fins a Montserrat i rebre als qui pujarien en transport.
Seguiríem el sender PR32, uns cinquanta i escaig de quilòmetres i entre els qui hi anàvem, tot i el pas dels anys, encara recordo en Pau i Galdric Vinyes, en Xavier Aguilar, l’Albert Murillo, en Niño, en Joao… dels altres, en recordo ben bé la cara, però he oblidat el nom.
Sortíem puntuals i animats, fent la graonada que ens menava a la plaça de Vallvidrera, i d’allà per Les Planes,La Rierada, cap a Rubí. Em sentia una mica neguitós car era el responsable de la sortida i no volia, ni perdre’ns, ni que se’m perdés ningú.
Érem a les beceroles de la comercialització del telèfon mòbil i doncs que treballava en aquestes coses, n’havia aconseguit un de l’empresa per a poder comunicar-me en cas de tenir un problema. Amb aquest telèfon reportaríem alguna vegada a l’estudi de l’emissora, llavors a la Diagonal i, al matí ens aniríem assabentant a on paraven el miler de persones que venien en tren.
Si Rubí el passàvem de dia, un dia que al juny allargassa i tens sol fins a quarts de deu i claror fins tocades les deu, se’ns feu de nit pujant la Serra de les Martines, de manera que prop de la mitja nit passaven Terrassa.
A Terrassa se’ns menjava la set i pel camí que anàvem, bordejant la Riera, l’únic bar que trobarem obert era un bar musica, una mena de pub, al qual entràrem tots de cop i demanàrem una ampolla d’aigua fresca cadascú. Eren els anys que es parlava de “La Ruta del Bacalao” i no cal dir que tots els miraven estranyats, com si anéssim de discoteca, i encara més quan apuràrem les ampolles i sortirem esperitats com qui anava a preu fet.
Romiatge a Montserrat 1995
La pujada a Coll Cardús va ser dura i perdedora. Sempre més que he pujat a Montserrat per aquest camí l’he evitat. He preferit el tram de carretera al trenca cames entre urbanitzacions i, encara més tard també vaig eliminar aquesta part del camí de baixada i substituir-lo per carretera per no mullar-me les botes en el pas d’un parell de rieres.
De matinada férem un mos a l’estació de Viladecavalls, on hi havia gent treballant en la reparació de la via del tren. Al poc i a Vacarisses abeuràvem sedents en una font que el propietari d’una torre per davant de la qual passa el camí, havia fet, connectant-la amb l’aigua de casa seva, per a que els peregrins que hi passen puguin calmar la set.
Clarejava quan travessàvem la carretera i agafàvem el camí Romeu cap a Monistrol i, desprès de fer un cafè amb llet a un bar matiner de Monistrol just al final del Pont sobre el Llobregat, per la plaça del Bo-Bo començarem a enfilar-nos, bona part per la via del que havia estat, i desprès tornaria a ser, el cremallera, tocades les deu érem al Monestir. Havien trigat unes vint hores.
Cansats, bruts i suosos, una mica fent pudor de tigre, passarem pers la toilette a rentar-nos una mica, pentinar-nos, posar-nos colònia fresca de nadó tot fent-nos unes fregues, canviar-nos de mitjons i, el millor, posar-nos una samarreta blanca de Ràdio Estel que ens donaren a cadascú i que, naturalment i tot i que una mica estreta, encara la conservo i de tant en tant me la poso al cap de més de setze anys.
A la plaça, enfront de la Basílica ens férem fotografies amb els qui anaven pujant, desprès ens rebé el Pare Abat, assistirem a la missa i doncs que l’ofertori ens tocà fer-lo a la Núria Ortín, que havia pujat en moto car s’acabava de treure el carnet i comprat la moto, i a mi, em tocà passar tota la missa dret a la capella del santíssim per a sortir, pantalons curts fins a tocar el genoll i mitjons alts fins a sota el genoll, portant el pa que s’havia de consagrar.
Fou una eucaristia molt bonica. En acabar férem sardanes i encara vaig tenir l’esma de ballar-ne una. No hi havia dinar, sinó que es tornava al migdia a casa. Tothom altra vegada a l’autocar i d’allà al tren, on des de la cabina del motorista, que és com li diuen al conductor del tren, improvisaren un estudi radiofònic i anaven transmeten per megafonia.
No sé com va anar però el cert és que algú em va oferir baixar en cotxe particular i, doncs que li anava de passada, deixar-me a casa a l’entrar a Barcelona. No m’ho vaig pensar. No recordo ben bé amb qui vaig baixar, diria que amb l’Oriol Llop i potser en Toni Huguet, fos com fos, al seient del darrera, cap a les tres de la tarda ja era a casa i, per adobar-ho, llavors que vivia en un àtic, l’ascensor no anava, de manera que no em va tocar més remei que pujar a peu.
Desprès d’un bon bany i un millor tec, em posava al llit. No eren ni les cinc de la tarda i, somniant amb els companys de camí, els viaranys il·luminats per la lluna plena, les estrelles suspeses rutilant, sempre amb la silueta montserratina retallant al davant de la ruta i cada vegada més a prop, més gran, a les set del matí va tocar, com sempre, el despertador. Havia dormit catorze hores seguides.
Joan Pallarès-Personat.
Novembre de 2011.
