Preguem pel nostre poble i pels qui ens governen

Aquesta és una invitació a la pregària, fet que hem d’intensificar, sobretot quan el moment delicat que vivim ens ho demana amb urgència. L’Església, des de sempre ha previst dins la litúrgia la pregària per la societat civil i pels governants, i ho fa demanant que «amb la prudència dels governants i l’honradesa dels ciutadans es mantengui ferma la concòrdia i la justícia i tinguem un progrés constant en la pau». I a Déu ens hi dirigim així: «Ja que teniu a la vostra mà la voluntat i els drets dels pobles, ajudau als qui ens governen, perquè, arreu del món, sota la vostra protecció, es mantengui sempre la seguretat de la pau, el progrés dels pobles i la llibertat religiosa.» I, en especials moments de reunió, demanem «que els doni l’esperit de saviesa, perquè tot ho ordenin a la pau i al bé comú».

«L’Església, des de sempre ha previst dins la litúrgia la pregària per la societat civil i pels governants».

La comunitat cristiana sempre ha duït a la pregària les diverses necessitats de la societat i amb el compromís no sols de pregar, sinó d’implicar-se en la gestió d’allò que demana. Per això, la pregària, a més d’un acte de confiança en Déu, és sentir-se corresponsable de la gestió pública, exercint el dret a votar i cooperant solidàriament en la marxa del poble. La pregària, quan és sincera i humil, ens condueix a practicar l’Evangeli i portar-lo a la vida de cada dia, tenint els mateixos sentiments de Crist Jesús i fer tot el que ell ens proposa, que és el bé de la persona humana i del conjunt de la societat. Als inicis del cristianisme i en unes circumstàncies ben difícils, els apòstols ja exhortaven a cooperar en tot allò que afecta el poble i pregar pels qui ens governen. No deixem de fer-ho!

En les circumstàncies actuals, som convidats a pregar i actuar en tot allò que està de la nostra mà per fer el bé, per això, em faig ressò de la pregària que fa el papa Francesc quan diu: «Demano a Déu que creixi el nombre de polítics capaços d’entrar en un autèntic diàleg que s’orienti eficaçment a guarir les arrels profundes i no l’aparença dels mals d’aquest món! Prego al Senyor que ens regali més polítics que pateixin de debò per la societat, pel poble, per la vida dels pobres!» Per concloure, es demana: «I, per què no acudir a Déu a fi que inspiri els seus plans?» (EG 205).

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Preguem pel nostre poble i pels qui ens governen

Què en fem, de l’ovella que s’ha extraviat?

Dura o realista, la mirada de Déu sobre el nostre poble. Segur que de nosaltres diu el mateix que en temps de l’Èxode?: «Veig que aquest poble és rebel al jou. S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat, i diuen: Poble d’Israel, aquí tens els teus déus.» Davant els qui neguen l’existència de Déu i els qui viuen com si Déu no existís, hem de demanar el do del discerniment. Amb humilitat, necessitem afirmar la nostra fe en Déu i rebutjar tota temptació d’idolatria, la que es presenta amb les característiques de sempre i la que apareix com a novetat atractiva.

«Si meditéssim amb freqüència la Paraula de Déu i actuéssim en conseqüència, no només seríem els beneficiaris d’una nova manera d’estimar, sinó que entendríem que aquesta nova manera no té mesura».

Per afirmar la nostra fe, però, hem de mirar Jesús. D’ell rebem i acollim la major revelació sobre Déu, ric en misericòrdia. En ell veiem com s’acosta a l’ovella esgarriada. L’exemple de Pau és molt il·luminador, ja que arriba a experimentar un canvi profund en la seva vida i passa de ser un blasfem, un perseguidor dels cristians, a ser un apòstol entusiasta. Les seves paraules són per a nosaltres un referent que ens contagia la seva confiança: «Això que ara et diré és cert i del tot digne de crèdit: que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo soc el primer. Però Déu se n’apiadà perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi tota la grandesa de la seva paciència, fent de mi un exemple dels qui es convertiran a fe i tindran així la vida eterna.»

L’amor de Déu s’anticipa sempre a la nostra manera de ser i d’obrar, l’amor de Déu transforma el cor de l’home perquè es giri de nou cap a ell. Si meditéssim amb freqüència la Paraula de Déu i actuéssim en conseqüència, no només seríem els beneficiaris d’una nova manera d’estimar, sinó que entendríem que aquesta nova manera no té mesura. Buscar l’ovella perduda, que implica deixar les altres noranta-nou, exigeix potser la renúncia a moltes seguretats i comoditats habituals.

Anar als allunyats comporta un risc, però és la primera opció del deixeble missioner d’anar allà on s’ha de fer l’anunci; sap que Jesús mai no va dir «espereu que vinguin», sinó «aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus…» (cf. Mt 28,19s). Això només és possible quan creiem en la gratuïtat de l’amor de Déu i volem que tothom participi del goig de retrobar el fill que ha marxat o l’ovella que s’ha extraviat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Què en fem, de l’ovella que s’ha extraviat?

Emergència humanitària

Ho hem viscut aquestes darreres setmanes degut a la crisi humanitària al Mediterrani. Una situació que es fa insuportable. Però, al mateix temps, les desavinences i manca d’acord entre els qui han de donar l’ordre d’acolliment, segurament moguts per molts interessos que impedeixen l’accés a mils d’immigrants que fugen a la desesperada. En un dels moments més crítics, a Mallorca havíem arribat a un acord entre el bisbat i el Govern de les Illes Balears, posant nosaltres a disposició les dependències del Seminari nou per a un possible refugi en cas de ser traslladats a la nostra illa.

«Certament, potser estem més preocupats per què ens pot passar a nosaltres i la por, la sospita, la desconfiança ens fa tancar els ports i les fronteres.»

Nosaltres no vam dubtar ni un sol moment a oferir acolliment, com tanta altra gent que fa temps que l’ofereix. Estem davant d’una situació d’emergència humanitària que sempre ens posa enfront d’aquell dilema en què es va trobar el bon samarità davant el ferit a la vorera del camí. Ben segur que es va demanar «què li passarà a ell si jo no l’ajudo?», una pregunta ben distinta de l’expert en la llei o el levita: «què em passarà a mi si l’ajudo?». És una alternativa massa evident perquè ens demanem si en aquest moment i davant d’aquest problema potser estem dividits per optar cap a una o altra reacció. Certament, potser estem més preocupats per què ens pot passar a nosaltres i la por, la sospita, la desconfiança ens fa tancar els ports i les fronteres.

Independentment de l’esforç que s’ha de fer per trobar solució a l’acolliment de tants migrants i que és de màxima urgència, hem de pensar sempre en no caure en la indiferència que —com sempre diu el papa Francesc— podria estendre’s fins a globalitzar-se. Les seves paraules a Lampedusa aquell juliol del 2013 han marcat una línia d’actuació que ens obliga, senzillament perquè ens planteja la greu pregunta del començament de la Bíblia que sempre intranquil·litza qualsevol consciència i que ha d’estar a l’inici de tot plantejament i acció humanitària: «On és el teu germà?» (Gn 4,9).

En aquella ocasió, el papa Francesc ja va llençar aquest missatge: «Qui de nosaltres ha plorat per aquest fet i per fets com aquest?» Qui ha plorat per la mort d’aquests germans i germanes? Qui ha plorat per aquestes persones que eren a la barca? Som una societat que ha oblidat l’experiència del plor, del «patir amb»: la globalització de la indiferència ens ha manllevat la capacitat de plorar!». Tot això ens demana gestos humanitaris de conversió i al mateix temps l’exercici de la caritat política.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Emergència humanitària

L’elogi de la humilitat

Quan hi ha qui viuen obsessionats per l’escalada sense mesura, no hi ha lloc per les posicions humils. Tot ha de ser extraordinari, arrogant, superlatiu, impactant, tot un muntatge per viure de l’èxit, de la «figura». Sovint, ferits per l’orgull, es fa difícil donar un altre to a la nostra activitat humana. Ser el primer, guanyar-ho tot a qualsevol preu, arraconar a la vorera tot aquell que impedeix el nostre «ascens», constitueix l’afirmació que realment promet. Pensem, per exemple, en el ridícul que podem arribar a fer, com insinua Jesús a l’evangeli, quan pretenem el capdamunt de l’escalafó i acaparar els primers llocs en tot. Que lluny de l’Evangeli! Perquè, segons ell, la veritat sempre serà de part dels humils. Aquesta és la conclusió en boca de Jesús: «Tothom que s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.»

Per a dur-ho a bon terme, la Paraula de Déu ens exhorta amb claredat. La resposta només la podrà donar un cor humil, convertit al Senyor i obert amb senzillesa als altres. La Paraula de Déu ens exhorta així: «Com més gran ets, més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils.» Fixem-nos en Maria, la mare de Jesús, ja que ha estat la seva humilitat la que ha fet possible que Déu realitzés en ella meravelles i tots poguéssim reconèixer de part de qui es posa Déu, i amb qui compta a l’hora de realitzar els seus plans.

D’altra part, en la voluntat de «pujar» s’hi pot veure la imatge de l’arribisme, de l’intent d’arribar molt alt, d’aconseguir un lloc no amb la intenció de servir sinó de servir-se’n en benefici propi, cercant els propis interessos, la pròpia glòria i no la de Déu. El papa Francesc ho anomena «mundanitat espiritual». Tanmateix, la veritable pujada, el veritable ascens, per un seguidor de Jesús, és la creu, que passa per la humilitat i l’entrega de la pròpia vida per amor.

Seguint les paraules de Jesús, fem l’elogi de la humilitat: «Entre vosaltres, el qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l´home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes» (Mc 10,43²45).

«El veritable ascens, per un seguidor de Jesús, és la creu».

Posted in Català | Comentaris tancats a L’elogi de la humilitat

Existim per evangelitzar

«Aneu, anuncieu l’Evangeli per tot el món.» L’encàrrec ens ve de Jesús. El context actual ens reclama la urgència de fer-lo realitat. L’Església es fa constant ressò d’aquest encàrrec perquè sap que forma part de la seva missió més específica, ja que si existeix és per evangelitzar. Bàsicament es tracta d’anunciar el Crist i el seu Evangeli a totes aquelles persones que no el coneixen o viuen com si no el coneguessin.

D’aquí ve la urgència d’un replantejament de tota la nostra acció evangelitzadora, tant si la contemplem des del nostre compromís individual com si l’assumim com a comunitat cristiana. Sant Pau VI, en referir-se a l’evangelització, la veu com un veritable procés i l’entén com a «renovació de la humanitat, de testimoni, d’anunci explícit de Jesucrist, d’adhesió del cor, d’entrada a la comunitat, d’acollida dels signes sacramentals, d’iniciatives apostòliques» (EN 24).

Dur a terme l’encàrrec de Jesús de fer-lo conèixer no es redueix a un simple ensenyament, sinó que ens hi trobem implicats mitjançant el nostre testimoni. Els mestres només són creïbles si són testimonis i si la seva vida dona raó del que ensenyen. Per això, qui es decideix a evangelitzar ha d’acceptar d’entrada ser evangelitzat i viure un constant procés de conversió. Només des d’aquesta actitud —ho va dir ben clar el Concili Provincial Tarraconense— és possible entendre que evangelitzar és descobrir en el cor de cada dona i de cada home l’acció i l’ardor de l’Esperit; és establir aquelles oportunes mediacions per tal que les persones senzilles, i potser afligides, puguin trobar-se amb Déu; és ajudar a refer l’experiència de Déu de moltes persones allunyades, experiència que es troba intrínsecament unida a l’amor als germans i, per tant, a aquella opció pels pobres i per la justícia, que sempre han estat el distintiu de Jesús.

La predicació de l’Evangeli provoca una forta commoció en la pròpia vida, algunes vegades és anunci i d’altres és denúncia, paraula oportuna i inoportuna, perquè «la Paraula de Déu és viva i eficaç. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’anima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor» (He 4,12). Per això, no ens deixa tranquils i, cada cop que ens arriba, crida a la conversió i no queda sense fruit.

Posted in Català | Comentaris tancats a Existim per evangelitzar

L’amor, “foc” renovador de l’Esperit

Quan Jesús diu que ha vingut a calar «foc» a la terra no es refereix a la violència física ni tampoc a la que poden exercir les forces de la natura, sinó a l’acció de l’Esperit Sant. Jesús no parla del foc destructor de la violència, ni de càstig, ni de judici, com esperaven els deixebles de Joan. Tampoc no parla de res que pugui referir-se a l’entusiasme d’un integrisme fonamentalista, i encara menys a una declaració de guerra en nom de Déu. Jesús mai no ha optat per la violència.

L’acció de l’Esperit és comparada a foc en el fet que il·lumina i purifica l’interior de l’home, el foc que posa en moviment i transforma tot el que hi ha al seu voltant. Jesús compara la seva persona i la seva missió a un foc que aclareix i ens situa en la «veritat», és a dir davant seu mateix, que s’ha definit com a tal. Situats davant seu, el seu Esperit, la seva presència espiritual i vivificadora en el nostre interior ens invita també a definir-nos i a seguir-lo. Per això, parla d’assumir el nou sentit que Déu vol, que ens proposa, i que no sempre coincideix amb el que nosaltres proposem i volem.

L’Església, encarnada en el món, ha assumit ser també un signe de renovació que anima al compromís cristià de tots els seus membres. També a nosaltres ens agradaria que l’ardor per anunciar l’Evangeli contagiés totes les realitats humanes i Déu fos el centre de tot el que som i vivim, amb la capacitat de dur pau on hi ha conflictes, de construir i cultivar relacions fraternes on hi ha odi, de buscar la justícia on hi domina l’explotació de l’home per l’home. Només l’amor és capaç de transformar de manera radical les relacions que els éssers humans tenen entre ells.

La pau és el que l’Església proposa per implantar la justícia i situar-se al costat dels indefensos. Jesús vol «cremar» el mal que existeix i salvar la persona que encara n’és esclava. El cristià sap que no pot renunciar a la integritat del missatge ni a la coherència del seu testimoni. És per això que és capaç de donar fins i tot la vida per amor, com Jesús. La força que ve de l’Esperit de Crist ressuscitat és la que fa contagiar el «foc» de l’amor de Déu a tot el que ens envolta, les persones i tota la societat.

Candle

Posted in Català | Comentaris tancats a L’amor, “foc” renovador de l’Esperit

El nostre tresor és allà on tenim el cor

Jesús —ho llegim a l’evangeli— ens fa aquesta advertència: «Guardeu-vos de tota ambició de posseir riqueses, perquè ni que algú tingués diners de sobres, els seus béns no li podrien assegurar la vida.» De fet, ens situa davant d’una de les opcions potser més difícils per a un cristià. Ja en un altre passatge ha alertat sobre la hipocresia de voler servir dos amos al mateix temps: Déu i els diners, tot mirant d’harmonitzar la vivència religiosa amb la cobdícia sense límits.

Amb tot, el nostre cor sap on es troba el seu tresor i aquesta tendència condiciona totalment la nostra vida i l’orienta cap a Déu o la manté allunyada d’Ell i aferrada als béns materials. Però als creients se’ns demana enriquir-nos als ulls de Déu. Què vol dir, doncs, fer-se ric als ulls de Déu? És decidir-se per uns altres valors que s’adquireixen amb la virtut de la humilitat i el despreniment. El creient es fixa més en la confiança, en la sensatesa del cor, en la misericòrdia, en fer que la vida sigui alegria i goig per la prosperitat que el Senyor concedeix, plena d’aquells valors espirituals que la dignifiquen.

La font és Crist viu, el referent que ens ho explica tot i ho fa realitat. «Ja que heu ressuscitat amb Crist —diu sant Pau—, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra.» L’encontre amb Crist ens porta a un esforç de superació personal, de renúncia a certs béns fins i tot legítims, de despreniment de molts objectes superflus, d’una nova organització econòmica pel bé de tots, de solidaritat efectiva, de fets significatius de compartir. Encara més, ens exhorta a fer morir allò que ens lliga a la terra, especialment els mals desigs i l’amor al diner, que és una idolatria.

No ens assegura res una organització social basada purament en criteris d’eficàcia material i buida de valors espirituals i morals. La riquesa existeix no per ser acumulada per uns pocs, sinó per ser compartida. Una vegada més se’ns fa veure que «l’amor al diner és l’arrel de tots els mals» (1Tm 6,10). Per això, la pobresa s’eleva a valor moral quan es manifesta com a humil predisposició i obertura a Déu, confiança en Ell. L’activitat econòmica i el progrés material han de ser fruit d’una obra de justícia i han d’estar al servei de l’home i de la societat.

Posted in Català | Comentaris tancats a El nostre tresor és allà on tenim el cor

Començar a tastar el cel a la terra

La fe no ens eximeix de la responsabilitat de viure cada dia el nostre compromís cristià, sinó més aviat ens demana que estiguem més i més presents i atents perquè l’Evangeli amari de sentit tota l’activitat humana. Coneixem la força de la fe a través del testimoni de persones que han posat tota la seva confiança en Déu i han tingut una actuació decisiva en la història. Ara, la crida es dirigeix a nosaltres, els qui tenim la responsabilitat de respondre al moment històric que ens toca viure i sobre el qual hem d’actuar segons l’Evangeli, sempre amb visió esperançada de futur en Déu.

«La fe demana voluntat de despreniment de tot el que ens manté lligats als béns materials i ens impedeix de ser lliures i esperançats; al mateix temps, s’espera de nosaltres gestos de solidaritat amb els més necessitats.»

És per la fe que sabem que el present es troba marcat per aquest futur que ens ha promès. La nostra mirada, dirigida a Déu, queda il·luminada per veure la manera de com fer present els signes de vida del Regne de Déu que Jesús ja ha inaugurat amb la seva mort i resurrecció. Perquè aquest Regne ja és enmig nostre, ara es tracta de fer-lo visible mitjançant el nostre testimoni personal i col·lectiu amb paraules i gestos que donin raó de la nostra esperança a qui ens la demani i fer-nos creïbles des del seguiment.

Com fer-ho? Jesús ens ho proposa així: «Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als qui ho necessiten. Feu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi; allà, els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no fan malbé res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el vostre cor» (Lc 12,33-34). Demana voluntat de despreniment de tot el que ens manté lligats als béns materials i ens impedeix de ser lliures i esperançats; al mateix temps, s’espera de nosaltres gestos de solidaritat amb els més necessitats. La fe ens obre a l’esperança i ambdues se solidifiquen amb la caritat.

Jesús obre una vegada més el nostre cor a la confiança, un cor que ha de trobar-hi en Ell el seu tresor. Aquestes paraules de confiança ens fan saber que hem de fer desaparèixer aquelles pors que ens impedeixen avançar segons la seva voluntat. Ens demana vetllar, estar desperts, atents a tot, disponibles, confiats, fidels, responsables en les tasques encomanades i amb mirada esperançada de futur, el que ens ha promès i serà un regal. És gran pensar que ara ja podem tastar-lo fent present el cel a la terra, construint la civilització de l’amor.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Començar a tastar el cel a la terra

Pregar demanant el «pa» de cada dia

Cadascú de nosaltres segurament té una experiència molt personal i singular del seu tracte amb Déu, experiència de pregària. És bo que ens demanem: com incideix la meva manera de pregar en l’exercici de les meves responsabilitats? Si som sincers i humils, podem sentir la mateixa necessitat que tenien els deixebles quan un d’ells va dir a Jesús: «Senyor, ensenyeu-nos una pregària com la que Joan ensenya als seus deixebles.»

«La pregària que Jesús ensenya, el Parenostre, és una expressió de total confiança en Déu, el seu Pare i el nostre.»

Certament, l’experimentem com una necessitat, però quan Jesús ensenya la pregària del Parenostre, la rebem com un do que ens posa en relació amb Déu. «Quina súplica més veritable davant del Pare —diu sant Cebrià—, que aquella que ha sortit de la mateixa boca del Fill, que és la Veritat?» La pregària centra tota la nostra activitat humana i social en Déu, que és amor, d’Ell es nodreix i tendeix cap a Ell, la seva plenitud.

La pregària que Jesús ensenya, el Parenostre, és una expressió de total confiança en Déu, el seu Pare i el nostre. Aquesta confiança, imperada per l’amor, és el que ens identifica amb Jesús des del moment en què preguem amb Ell. És una pregària que conté tots els elements que configuren la vida cristiana. Tant el seu caràcter personal com social ens fan veure que Déu es troba en el centre de la nostra vida personal i que el professem presents en el cor de la societat, on hi ha més necessitat d’afecte, de companyia, de relació, de perdó, del «pa» de cada dia.

La seva originalitat rau en el tracte familiar que Jesús vol que donem al Pare, tal com Ell mateix fa; però al mateix temps també rau en el to d’humanitat que prenen les seves paraules en referir-se a la quotidianitat de la nostra vida. Aixo és fonamental en el camp educatiu, catequètic i, de manera insubstituïble, en l’àmbit de la família. Amb el temps he entès que ensenyar a pregar és ensenyar a estimar i és que la fe només es transmet en un clima d’amor. Per això, l’àmbit familiar és el més adequat.

No és superficial dir que la pedagogia de la pregària en família esta feta d’elements molt senzills com tantes iniciatives que fan que la imatge dels pares cristians que viuen amb alegria i naturalitat la seva fe quedi gravada profundament en el cor dels seus fills, un testimoni que es perllonga i s’expressa en signes externs de religiositat i en el respecte i l’estima que se’ls té.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Pregar demanant el «pa» de cada dia

Acollir vol dir estimar i confiar

Som conscients de la necessitat de «proposar la fe». Com fer-ho? Sempre des del testimoni silenciós, però hem de poder arribar a l’anunci explícit de Jesucrist i proposar la fe, la qual cosa demana un apropament real a les persones, un tracte ple d’humanitat, un acolliment exquisit. Però, quines persones? És un fet que en tota situació humana ens retrobam constantment amb persones conegudes, però potser hi ha algú que toca a la porta, algú que ho fa per primera vegada: una mare o un pare immigrant, un pobre o un sensesostre, un aturat, un jove, uns infants, ens arriba la notícia d’una persona gran que està sola… Són ocasions que ens brinden la possibilitat de ser acollidors i exercir l’autèntica caritat envers els nostres germans.

«Pensem en els joves i en els malalts, potser són la part més necessitada d’escolta, de companyia, d’afecte, d’empatia, de solidaritat; constitueixen el referent que ens fa sortir de nosaltres mateixos per acollir una de les preferències més notables de Jesús.»

Qui de nosaltres està atent a aquestes noves veus que s’escolten? Aquestes presències, ens brinden la possibilitat d’acollir com ho feia Jesús? Hi ha una aproximació obligada als de sempre, però «som l’Església entre les cases i enmig del poble», una Església que adquireix tons i cara de veïnatge, la qual cosa ha de fer que ningú no ens resulti estrany. Acollir, doncs, ja és una forma gratuïta d’estimar i de confiar, perquè suposa fer el primer pas sense esperar que l’altre el faci.

Si ens referim a nosaltres, cristians i cristianes, l’acolliment ens pertoca i té aquesta verificació de fons: la comunitat cristiana és tota ella acollidora quan creix en actituds evangèliques. L’acolliment sempre és mutu, ens acollim els uns als altres per sentir-nos propers, per saber que guanyam en ajuda i amistat. Pensem en els joves i en els malalts, potser són la part més necessitada d’escolta, de companyia, d’afecte, d’empatia, de solidaritat; constitueixen el referent que ens fa sortir de nosaltres mateixos per acollir una de les preferències més notables de Jesús.

L’acolliment ha de tenir la dimensió que ens llença «cap enfora», som una «Església en sortida», decidits a trobar-nos amb les persones allí on es troben, on treballen i viuen. Aquesta és l’actitud missionera que l’Evangeli ens demana. Per això, acollir serà sempre una forma peculiar de «viure» en el món tal com ho feia Jesús, tractant tota mena de persones i col·laborant amb tothom, descobrint en cadascú la seva proximitat o la seva llunyania del Regne de Déu. I, des d’aquí, proposar la fe amb tota claredat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Acollir vol dir estimar i confiar