La solidaritat reconvertida en caritat

Celebrar el Dia de la Caritat ens insta a dir que el qui vol trobar-se amb Jesús en l’Eucaristia i anunciar-lo ha d’estar atent a la realitat social que l’envolta, a les necessitats de les persones, a les condicions de justícia i als àmbits de convivència, sovint deteriorats per les desigualtats socials i la insolidaritat. «Set pans» no són res si els comparam amb els famolencs que hi ha en el món. Fam de pa, fam de cultura, fam d’estimació, fam de Déu, fam de tot. La pregària que vetlla per estar atents a la vida i sap «escoltar els clams» de la gent haurà de ser l’àmbit favorable perquè el seu ressò ajudi a detectar on hi ha fam, on hi ha set, on fer possible que la pràctica de la solidaritat esdevingui exercici de la caritat.

«Valorar que es compta amb set pans i no desestimar que es tracta de ben poca cosa és descobrir en la pròpia carn i en la dels altres que la pobresa de mitjans és la forma més creativa de fer possible el compartir i simplificar l’estil de vida.»

Què fem per superar aquesta desproporció? Per ajudar a superar-la, Jesús ens fa una proposta no amb equilibris de panificadora ni servint-se de càlculs exactes, sinó fent coincidir dues virtuts cristianes de fons: l’actitud de la «pobresa» evangèlica i el «servei» incondicional als més pobres. Ambdues s’enriqueixen mútuament i la seva interacció dona notícia de la més autèntica coherència.

Parlem de la desproporció, perquè és allà on paradoxalment té lloc el «miracle». Valorar que es compta amb set pans i no desestimar que es tracta de ben poca cosa és descobrir en la pròpia carn i en la dels altres que la pobresa de mitjans és la forma més creativa de fer possible el compartir i simplificar l’estil de vida. Quan es comparteix amb generositat el poc que es té, el seu efecte és multiplicador i normalment en sobra.

Ho experimentam cada vegada quan compartim el que cadascú aporta i posa damunt la taula. De la mateixa manera, quan els cristians, individualment i com a grup, ens posam al nivell de tots i a la disposició de tots, amb el risc evident de perdre rellevància social, estam oferint la imatge més provocadora d’una Església que s’assembla a Jesús, pobre, feble, insignificant a nivell social, formada per gent que no compta. La seva única riquesa és l’amor, no les coses que es posseeixen o les atribucions que s’exigeixen. Haurem d’optar per una altra eficàcia i acostumar-nos a «experimentar la felicitat d’allò que no es compra ni es ven en els mercats».

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La solidaritat reconvertida en caritat

Mirar el món amb amor, com Jesús

La propera celebració del Dia de la Caritat ens situa davant d’una elecció: mirar el món o mirar-nos a nosaltres mateixos: aquesta és l’alternativa que l’Església té i davant la qual hem d’optar. Si hem de mirar el món, ho hem de fer amb els ulls de Déu Pare, amb amor, perquè aquest és l’encàrrec que ens ha fet Jesús quan diu que «Déu ha estimat el món». Si ho fem, descobrirem un drama global que hem d’afrontar: una gentada que té fam, més de 3/4 parts de la humanitat. Així de clar, fam! Veient-ho globalment, se’ns demana actuar localment pel fet que s’estan creant noves perifèries.

«Jesús ens crida a solidaritzar-nos amb aquestes multituds de pobres que avui se’ns presenten d’una manera tan diversificadament alarmant.»

Al costat d’aquest, un problema no menys greu: la set! Se’ns diu que cada dia moren més de 10.000 persones per falta d’aigua potable i sanejaments. Sabem que les causes són una gestió deficient, la corrupció, la falta d’institucions adequades, la inèrcia burocràtica, el dèficit de noves inversions en la creació de capacitats humanes i la falta d’infraestructures. L’aigua potable segueix sent un luxe per a uns 1.100 milions de persones, mentre que 2.600 milions d’habitants dels països més pobres no disposen d’instal·lacions bàsiques de sanejament. Per això, l’aigua, un altre bé essencial mal repartit, mal utilitzat i, per un gran sector insolidari, administrat irresponsablement.

El papa Francesc ens fa veure que «l’accés al menjar i a l’aigua potable és un dret humà bàsic i universal perquè determina la sobrevivència de les persones i que el nostre món té un greu deute social amb els pobres» (cf. LS 30). Aquesta situació ens fa veure que cal sortir del cercle viciós de l’autocontemplació, de la hipocresia i la duresa de cor. Jesús ens crida a solidaritzar-nos amb aquestes multituds de pobres que avui se’ns presenten d’una manera tan diversificadament alarmant.

La manca de menjar i d’aigua són una realitat que clama al cel, però alhora són el símbol de noves i severes pobreses que estan apareixent a causa de l’atur, salaris baixos i temporals, manca d’habitatge digne, deutes i hipoteques, poques o nul·les perspectives de solució, estats d’ànim depressius, situacions irreversibles de soledat, abandó i exclusió social… Tot això ens afecta tan de prop que en el tracte pastoral tenim l’oportunitat de fer-nos propers i introduir accions amb més caliu humà que obrin camins d’esperança.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Mirar el món amb amor, com Jesús

Amb l’Esperit o sense Ell

Aquesta és l’alternativa. Hem sentit dir que per a molts cristians l’Esperit Sant és el gran desconegut, la qual cosa fa pensar que n’hi ha qui se senten molt poc acompanyats pel Déu que Jesús ens ha revelat i que s’ha fet més íntim que la nostra pròpia interioritat perquè és Esperit, l’Esperit de Déu! He conegut persones molt senzilles, quasi analfabetes, que han manifestat una gran «devoció» a l’Esperit Sant. Un dia em vaig atrevir a demanar a una d’elles: «Per a tu, qui és l’Esperit Sant?» Va aixecar els braços i llavors assenyalant el seu cor em va dir: «L’Esperit Sant és Déu dins meu.»

«Comptar o no amb l’Esperit, aquesta és l’alternativa! Comptem-hi!»

No fa falta haver estudiat gaire per dir això i entendre-ho. N’hi ha prou de creure-ho, posant tota la confiança en Jesús. Ell ens ha fet aquesta promesa: «Jo pregaré al Pare, que us donarà un altre Defensor, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Ell és l’Esperit de la veritat, que el món no pot acollir, perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins vostre» (Jn 14,16-17).

L’Esperit es fa present així, en forma de do. Demanar el do de «saviesa» és desitjar comprendre a fons la Paraula de Déu i viure-la en la senzillesa de la donació i del servei. El do d’«enteniment» ens permet entendre com Déu ens ajuda a veure-ho tot com Ell ho veu, amb tendresa i amor misericordiós. El do de «ciència» ens porta a aprofundir encara més i arribar a la veritat. Demanar el do de «consell» ens situa en la línia dels grans orants, que no s’atreveixen a parlar si abans no han escoltat, és el goig de la pregària i del diàleg. L’esperit de «fortalesa» és el do del coratge, del testimoni valent, la força dels màrtirs. El do de «pietat» ens capacita per comunicar la tendresa de Déu-Pare i fer-la arribar a totes les perifèries. El do del «temor de Déu» ens ajuda a pensar i parlar de Déu amb sobrietat, amb respecte, amb reverència, amb humilitat.

Tot això ens situa davant d’una alternativa i ens demana elegir. L’elecció és entre voler rebre el do o viure en la indiferència. A més, encara hi ha una altra promesa que ens situa en l’àmbit del compromís i ens capacita interiorment: «Quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus…, fins a l’extrem de la terra» (Ac 1,8). Comptar o no amb l’Esperit, aquesta és l’alternativa! Comptem-hi!

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Amb l’Esperit o sense Ell

La maduresa cristiana

L’experiència del Ressuscitat en el cor dels apòstols i la seva influència en la comunitat dels deixebles ens fa pensar a nosaltres, seguidors de Jesús, com vivim avui la nostra relació amb Ell i la comunicació que feim del seu Evangeli. La maduresa que tots els deixebles adquireixen gràcies a la seva presència i, des de Pentecosta, per la força interior del seu Esperit, dona major fermesa a la seva fe i els converteix en testimonis valents. La permanència a la ciutat suggerida per Jesús fins a la vinguda de l’Esperit Sant fa més consistent la seva vida de comunitat i més intensa la seva pregària, al mateix temps que intueixen amb més claredat que el Senyor els encarrega perllongar la seva missió amb una nova percepció de la realitat, però comptant sempre amb la seva assistència.

«Hem d’acollir amb plena responsabilitat la crida a comprometre’ns en la transformació de la societat.»

A ells, els deixebles que han viscut diversos encontres amb el Senyor ressuscitat, no els és difícil d’encaixar la seva absència física. La seva fe ha madurat molt. S’han identificat tant amb la seva voluntat i el seu projecte de salvació que, quan arriba el moment, saben amb certesa que el Senyor no els deixa, que sempre els acompanya i que, a partir d’ara, serà Ell mateix, a través del seu Esperit, qui els inspiri en qualsevol circumstància el que han de dir i han de fer. El llibre dels Fets dels Apòstols que hem meditat al llarg del temps pasqual ens en dona una prova evident quan hem vist que l’Església creix i s’expandeix. L’important és que nosaltres siguem ben conscients que en l’actualitat som els encarregats de seguir fent el que hem après d’Ell.

En contemplar la projecció de futur en Déu que té la nostra existència a la llum de la resurrecció de Crist, sabem bé que no serà una fórmula la que ens salvi, però sí una Persona i la certesa que ens infon quan ens diu: «Jo seré amb vosaltres!» Vivim el temps de l’Esperit i sabem que és amb nosaltres. Així ho ha entès l’Església al llarg de més de vint segles, així ho viuen els testimonis de la fe de tots els temps i els qui són avui assassinats per seguir Jesús i anunciar-lo, vertaders deixebles missioners. No només hem d’evitar l’actitud de quedar-nos immòbils mirant cap al cel, sinó que hem d’acollir amb plena responsabilitat la crida a comprometre’ns en la transformació de la societat. Fer aquest pas és un signe inequívoc de maduresa cristiana.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La maduresa cristiana

Joves amb arrels

A mesura que ens posem al corrent del resultat del darrer Sínode, especialment a partir de la reflexió que ens ha ofert el papa Francesc en la seva exhortació apostòlica postsinodal, van apareixent temes que interessen perquè responen a preguntes que ens fem. M’ha interessat molt la relació de les persones amb l’hàbitat en el qual vivim i convivim i la importància de connectar amb tot allò que ens configura per la història heretada i la memòria que explica raons de viure i camins per transitar. «Em sap greu —diu el papa Francesc— veure que alguns proposin als joves construir un futur sense arrels, com si el món comencés ara. Perquè és impossible que algú creixi si no té arrels fortes que ajudin a estar ben sostingut i agafat a la terra. És fàcil “envolar-se” quan no hi ha res on arrapar-se, on subjectar-se» (ChV 179).

El papa Francesc fa aquesta crida: «Estimats joves, no accepteu que facin servir la vostra joventut per fomentar una vida superficial, que confon la bellesa amb l’aparença.»

Quines són, però, aquestes arrels? El camp ample de l’educació i el concret de la família són els primers que han de respondre la pregunta, sobretot des de la verificació d’actituds testimonials i dels valors que en deim perennes. El camp fràgil de les ideologies promou sovint un tipus de persona buida, desarrelada, desconfiada de tot i de tothom. Sovint fa una crida que s’ignori la història i no es reculli l’experiència dels grans, a que es miri amb menyspreu o amb un judici negatiu tot el passat i només posi la mirada envers el futur, mentre el present queda atrapat per mil condicionants, subjecte al pes irresistible d’una quantitat d’informació difícil de digerir. Va bé recordar allò que la moral de la brúixola ha estat substituïda per la moral del radar. Les conseqüències són ben diferents.

Els primers afectats pel rebuig de les arrels són els joves. No hi ha dret! El papa Francesc fa aquesta crida: «Estimats joves, no accepteu que facin servir la vostra joventut per fomentar una vida superficial, que confon la bellesa amb l’aparença.» Dient això, el que fa és apostar pel realisme que valora la formosor que hi ha en el treballador que torna a casa amb l’alegria d’haver guanyat el pa per als seus fills; en la família que el comparteix entorn de la taula amb generositat; en l’esposa que cuida el seu espòs malalt; en la fidelitat de les parelles que s’estimen; en els vellets que caminen donant-se la mà… Hi ha compromisos heretats que perduren sempre i que posen els fonaments de la veritable solidaritat social i de la cultura de l’encontre, les arrels d’un vida en creixement vers la maduresa.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Joves amb arrels

El goig de comunicar-se

El temps de Pasqua —com tot temps litúrgic— dona per a molt. És un temps de joia comunicativa, fins i tot contagiosa. Ho veig en la gent que ho viu i ho celebra, en la forma de tractar-se, d’ajudar-se, d’estimar-se. Però sobretot, m’ho reafirmen les paraules de Jesús quan diu «us he comunicat tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa» (Jn 15,11). La comunicació és un art a exercitar cada dia, cada moment, i per a ser un art és goig i bellesa, capacitat de fer el bé, donar-se a conèixer, establir diàleg, voler aprendre, deixar-se acompanyar.

«Prenem consciència de la nostra identitat d’éssers socials quan descobrim que viure és relacionar-se, crear vincles, apostar per la cultura de l’encontre, donar primacia al diàleg.»

Prenem consciència de la nostra identitat d’éssers socials quan descobrim que viure és relacionar-se, crear vincles, apostar per la cultura de l’encontre, donar primacia al diàleg. Quants silencis imposats són causa de ruptura i rebuig, símptoma de desconfiança, prova de covardia. Tanmateix, de forma positiva, quant silenci cercat és vehicle de relació que edifica, goig de l’ànima, recuperació personal, espai de pregària.

Tot mitjà de comunicació gaudeix d’autenticitat si és això, un mitjà. Lluny de convertir-se en quelcom absolut, cerca amb humilitat la relació humana i la facilita per raó de la seva transparència. Al contrari, la mentida, com a falsedat premeditada, ve quan el mitjà tergiversa la finalitat per la qual ha estat ideat i inclou altres interessos que l’enverinen. Si viure és comunicar-se, tenim al nostre abast totes les possibilitats d’entrar en diàleg amb els qui s’han proposat caminar vers un mateix destí, encara que sigui per trams distints. La comunicació no pot oblidar ni destruir les diferències, més aviat les acull i les integra, fent de tot el que tenen de bo un motiu d’enriquiment mutu i de joia.

Quan la comunicació vol fer present la persona de Jesús i fer que el seu missatge arribi al cor, aleshores es converteix en testimoni creïble, mai des d’una actitud prepotent, sinó des de la veritat que és proposada amb humilitat. Quan s’arriba a aquest punt, succeeix que s’han establert molts vincles humans i espirituals entre el mitjà que comunica i els destinataris que també s’han interrelacionat. Que bé si l’ambient digital que avui determina tant la voluntat de comunicació serveix la veritat i ajuda a crear vincles de fraternitat. Llavors, la joia va camí de ser completa.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a El goig de comunicar-se

Digues «sí» al somni de Déu

Indecisió, poca generositat, por al risc, confiança feble, no al compromís definitiu… Seria llarga la llista que marca el clima dominant, poc favorable, enmig del qual s’han de prendre decisions. D’altra part, hi ha la cultura vocacional que oxigena l’ambient i afavoreix en qualsevol lloc i circumstància que la crida —aquest somni de Déu per a cadascú— impregni el cor i tota la vida del qui ha descobert la paraula que Déu li ha dirigit i li demana resposta. Ja ho hem dit molt i des de fa molts anys, que la crisi vocacional no està en la crida sinó en la manca de resposta.

«El papa Francesc, dirigint-se als joves en la Trobada Mundial a Panamà, va dir: “Amb Maria, seguiu dient sí al somni que Déu ha sembrat en vosaltres.”»

Què fer, doncs, si tenim detectat el problema i més que sabuts els diagnòstics? El papa Francesc, dirigint-se als joves en la Trobada Mundial a Panamà, va dir: «Amb Maria, seguiu dient sí al somni que Déu ha sembrat en vosaltres.» Són moltes les vegades que he parlat amb els joves del tema vocacional i puc dir que sempre he constatat la valoració positiva que fan dels qui donen una resposta afirmativa a la crida de Déu, però difícilment és aplicable a les seves aspiracions i estils de vida. Llavors és quan veig clar que el problema és de fons i toca l’arrel de l’experiència cristiana.

Plantegem-nos-ho. Com s’escolta la crida? Com conèixer el somni de Déu per a la meva vida? Quina fortalesa personal, i quines virtuts humanes i cristianes són necessàries? Quins adults estan disposats a acompanyar i discernir? Quines famílies i comunitats parroquials i educatives ho promocionen? Quines estructures humanes, socials, familiars i eclesials han de facilitar als joves el desvetllament vocacional i enfortir la seva voluntat per decidir amb tota llibertat? Quin clima favorable de comunitat cristiana se li ofereix al jove enmig d’un ample ventall d’opcions pastorals? Ajudem a fer veritables processos de creixement cristià fins a ajudar a prendre decisions?

«La vocació —diu el papa Francesc— és una invitació a no quedar-nos a la ribera amb les xarxes a la mà, sinó a seguir Jesús pel camí que ha pensat per a nosaltres, per a la nostra felicitat i per al bé dels qui ens rodegen.» Em va quedar molt gravat el que va dir un jove en un taller d’un Aplec de l’Esperit: «Veig que no m’he de demanar tant què vull ser jo en la vida, sinó què vol Déu que jo sigui.» Potser aquesta és la pregunta clau d’un plantejament vocacional cristià. Al mateix temps, portem-ho a la pregària, que és el marc més idoni per escoltar i respondre.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Digues «sí» al somni de Déu

Flama pasqual de fraternitat i esperança

Setmana Santa i Pasqua han estat escenari d’una desgràcia inesperada a París i d’un atemptat contra comunitats cristianes —persones i esglésies— a Sri Lanka. Encara que per motius diferents, dues situacions males de digerir per la seva magnitud humana, perquè atacant els edificis també s’ataca les persones i els seus símbols més sagrats. Feien esborronar la pell les imatges d’una catedral encesa i una torre que es desplomava tota sencera, la creu dempeus il·luminada per la claror del foc, la imatge de la Verge emparada pels bombers. Eren les primeres imatges que ens arribaven d’una desgràcia sense precedents en un edifici de segles d’història i que el poble —tot el poble— estima com a seu.

«París i Sri Lanka, dues desgràcies que, unides de diferent manera a la Creu de Jesús, volem que trobin en nosaltres la resposta de la fe en Crist Ressuscitat, l’esperança en un canvi d’actituds i procediments i l’amor solidari que ens identifiqui amb el seu sofriment per transformar-lo en signes de vida.»

Però, més que això, encara, el dia de Pasqua, podíem observar les imatges gravades d’un terrorista carregat amb una motxilla d’explosius, i caminant paral·lelament a la gent que anava entrant a l’església a Negombo (Sri Lanka) per celebrar amb goig l’Eucaristia pasqual. El resultat, més de tres-cents cinquanta morts i entre ells quasi cinquanta infants. És trist haver de pensar que «un home és una bomba» capaç de burlar-se de qualsevol sistema de seguretat i atemptar indiscriminadament contra la població innocent.

Què hi ha dins aquest cor i aquesta ment que el fa arribar a tal atrocitat? Quin concepte d’humanitat i salvació hi viu quan la immolació amb explosius el porta a un suïcidi premeditat? Avui, en molts indrets del món els cristians i membres d’altres religions són perseguits, violats els seus drets i sotmesos a una tensió que no deixa viure amb serenor i en pau. Una vegada més, hem de fer elogi de la valentia d’aquests cristians i cristianes que es mantenen fidels i perseverants en la fe.

Com a creients, volem que la pregària i la solidaritat per a tots ells i la situació que viuen sigui una resposta de consol. Posat en contacte amb l’arquebisbe de París, Mons. Michel Aupetit, el mateix matí després de l’incendi, m’enviava el seu agraïment i ens emplaçava a mantenir viva la flama de la fraternitat i l’esperança. Dues desgràcies que, unides de diferent manera a la Creu de Jesús, volem que trobin en nosaltres la resposta de la fe en Crist Ressuscitat, l’esperança en un canvi d’actituds i procediments i l’amor solidari que ens identifiqui amb el seu sofriment per transformar-lo en signes de vida.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Flama pasqual de fraternitat i esperança

La presumpció d’innocència

La litúrgia de la Setmana Santa i del Temps Pasqual dona per a molt. Ens convida a anar al cor de l’Evangeli i del conjunt de la Paraula de Déu perquè és on s’hi llegeixen els drames més angoixosos i les virtuts més sublims que la persona humana pot viure. Mort i Vida, dos termes ben ancorats en l’experiència diària, sofriment i joia, decepció i esperança, que sempre van de la mà i conviden a viure el seu equilibri amb pau i serenor. Per a fer-ho, la confiança ens ve de la mà del Senyor, que és viu i ens acompanya.

«Una de les actuacions contemplades en ocasió de la mort de Jesús és la presumpció d’innocència, una actitud moral i cristiana que ens toca de prop i en aquests moments un dels drets humans més poc reconeguts i practicats.»

Una de les actuacions contemplades en ocasió de la mort de Jesús és la presumpció d’innocència, una actitud moral i cristiana que ens toca de prop i en aquests moments un dels drets humans més poc reconeguts i practicats. Quantes converses posen a relluir els defectes dels altres i no les seves virtuts! Quantes hores perdudes atropellant persones amb judicis condemnatoris! Ens està dominant un ambient en el qual la presumpció d’innocència sembla no tenir-hi lloc. Així som d’injustos en les nostres manifestacions personals i col·lectives, en la forma de comunicar-nos quan ho fem a través de males interpretacions, de notícies falses, per anar sempre contra algú. Això és del tot injust.

El manament de no jutjar i de no condemnar ens ve de Jesús (Lc 6,37-38.41) i sempre és fruit de l’amor. Tanmateix, ell ha estat el primer que ha sofert les conseqüències dels qui no ho han complert. En la seva passió, no se li reconeix la innocència; és al final, quan ha mort, que un pagà obre els ulls a la fe i diu: «És veritat, aquest home era innocent.» Pensem que el dret a la presumpció d’innocència forma part dels Drets Humans (art. 11 i 12) i és a la Constitució espanyola (art. 24). Queda ben clar!

A Jesús, des de la seva detenció, no se li ha reconegut la innocència, com no se la reconeix a tantes persones a les qui la calúmnia, la crítica destructiva i la difamació deixen per terra la seva dignitat, el seu bon nom, la seva intimitat. A més, de tot això se’n fa notícia, exposició al públic, perquè encara sigui més gran l’ofensa. No és aquesta la manera d’actuar de Déu, el qual, en la persona de Jesús ha volgut anar més enllà de tota injusta manera d’actuar. La resposta de Jesús serà el perdó, expressió del seu il·limitat amor. I, la nostra resposta d’entrada, no jutjar ni condemnar.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a La presumpció d’innocència

De cara a la Llum hi veiem millor

Com fer-ho perquè cada dia sigui Pasqua? Provem d’entrar a l’església i veure, sentir-se Església i contemplar, compartir la fe, gaudir-ne i pensar quin bé puc fer. Des de fora no es veu res. No es pot anar cap a la foscor, sinó que s’ha de caminar cap a la llum. Us heu fixat mai en la diferència que hi ha entre els vitralls d’una catedral observats des de fora o des de dins? Heu contemplat mai des de l’interior de la basílica de la Sagrada Família la meravella de colors variant al llarg del dia segons la intensitat lumínica, des de la sortida fins a la posta del sol? L’espectacle és indescriptible! Pasqua és la festa de la llum i ens convida a contemplar-ho tot des de la fe, des de l’amor.

«Pasqua és la festa de la llum i ens convida a contemplar-ho tot des de la fe, des de l’amor.»

Prou vegades, però, o no entrem o ens posem d’esquena a la llum. Contemplar així els vitralls o veure’ls des del carrer és només percebre grisor i fosca. Per uns moments, però, provem d’alçar el cap, a l’interior del temple, i mirant cap al sol veurem la varietat dels colors, la bellesa d’una infinitat de vidres que deixen passar la seva llum. Són dues percepcions diferents de la realitat, la que es fa d’esquena a Déu i la que es fa de cara a Ell, la que prové de la fe i deixa passar la seva llum interior, la que es viu al si d’una comunitat de creients. És la benaurança de la netedat de cor i —ho sabem per Jesús— només els nets de cor són els qui veuen Déu.

Jesús havia afirmat: «Jo soc la llum del món», però immediatament ens implica i diu: «Vosaltres sou la llum del món.» Des del nostre baptisme rebut i renovat en les seves promeses en la celebració pasqual, hem acceptat ser «llum per als nostres contemporanis» i portadors d’amor, de justícia i de pau. Sant Joan XXIII deia que «tot creient és cridat a ser, en el món d’avui, una “guspira de llum”, un centre d’amor i llevat per a tota la massa. Cadascú ho serà en la mesura de la seva comunió amb Déu. De fet, la pau no podrà regnar entre els humans, si no regna primer en l’interior de cadascun d’ells».

La llum que ens ve de la resurrecció del Senyor ens fa veure que la fe que professem es viu en el cor de la vida. Per això, celebrar Pasqua és cridar a favor de la vida, ja que Crist, vencent la mort, l’ha guanyada per a tota la humanitat. Entrar al «sepulcre» i «veure» ha suscitat la nova visió de la fe. Posats de cara a la Llum, que és Crist, tot es torna lluminós i bell, és quan podem veure-hi clar.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a De cara a la Llum hi veiem millor