El valor del silenci

En el diàleg com en la pregària apareix la necessitat d’una actitud inicial, que hem de posar com a fonament per entendre’ns: és l’actitud d’escoltar i, per escoltar cal fer silenci, però un silenci ple, profund, receptiu, sincer, interior i exterior, això que tantes vegades ens falta.

Tanmateix, no tothom sap escoltar, ni tothom vol escoltar, ni tothom està disposat a escoltar. Per això cal fer-ne exercici constant i anar descobrint que en la vida són necessaris molts espais de silenci per tal de percebre amb equilibri i harmonia el que som i el que fem. No podem confondre els moments de silenci amb un temps buit, cal percebre’ls com una oportunitat de respir saludable, d’aprofundiment profitós.

«El silenci és part integrant de la comunicació —ens diu Benet XVI— i sense ell no existeixen paraules amb densitat de contingut. En el silenci escoltem i ens coneixem a nosaltres mateixos, naix i s’aprofundeix el pensament i comprenem amb major claredat allò que volem dir o allò que esperem de l’altre; elegim com expressar-nos.» Cal prendre consciència, doncs, de la necessitat d’una comunicació transparent, aquella que expressa la netedat de cor que fa que donem un to humanitzador a les nostres relacions.

Estem experimentant molta set d’autenticitat, necessitat de transparència informativa i un desig de comunicació que ens humanitzi. Amb tot, no acabem d’aconseguir-ho quan els sorolls dissipadors que ens envolten poden més que la força creativa del silenci. Fer silenci, afavorir o crear espais de silenci sempre serà millor que respondre amb la tensió dels crits a qui se’ns vol imposar per la força. Per això, l’observació que ajuda a concentrar-nos ens capacita per a la valoració de l’altre i per a l’admiració de tot allò que és bo, veritable i bell.

En això rau precisament la força de la pregària quan, entrant en el nostre interior, ens fem perennes contemplatius de la bellesa divina i humana, i ens obrim a dimensions insospitades. El silenci ple i comunicatiu ens hi porta.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona

Posted in Català | Tagged , , , , | Leave a comment

No hi ha diners!

Multiplicació del pans i peixos

No fa gaires dies, preparant l’Eucaristia i en el temps de la pregària, se’m posà al davant un relat de l’Evangeli que em deixà molt interrogat, com si Déu em digués: «Ara, calma i escolta!» Estava preparant una conferència sobre quina visió tenim de la crisi i com ens hi ajuda la Doctrina Social de l’Església.

Havia escoltat ja de bon matí a la radio el missatge que el president del govern espanyol llençava als quatre vents de la informació i deia amb contundència: «No hi ha diners!» Una vegada més, una gerra d’aigua freda queia sobre la nostra deteriorada realitat i com si la possibilitat de solució barrés qualsevol camí d’esperança.

Mentre durant la pregària això em bullia al cap, llegeixo amb calma l’Evangeli, era el de la multiplicació dels pans i els peixos, i veig que Jesús aixeca els ulls i observa una multitud afama que acudeix cap a ell i demana als seus col·laboradors: «On comprarem  pa perquè puguin menjar tots?» Diu l’evangelista Joan que Jesús feia aquesta pregunta per tantejar-los, ja que ell sabia molt bé quina era la solució. Felip respon dient-li que «necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascun», és a dir, ells tampoc no tenen diners o no en tenen prou per solucionar el problema.

He pensat, com solem pensar, que en aquest moment solem dir que s’ha acabat la història i diem que no tenim res, tot i que sabem que a la terra hi ha prou recursos perquè es pugui viure amb dignitat. Tanmateix, sempre hi ha algú que s’atreveix a aixecar la veu com Andreu i dir: «Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?» Proposa quelcom, però veu difícil sortir-se’n. El problema el supera. Arribarà el moment que coneixeran la solució i en faran un estil de vida, allò d’original que serà el distintiu dels cristians: aprendre a compartir!

És per això que veiem que molts aixequen avui la veu i es detecta un plus de generositat en gent molt senzilla. Són persones que, a més de demanar als governants mesures econòmiques justes, esperen dels qui tenen més que pensin en el bé de tots. Així, com Jesús, fan cada dia el petit miracle de la «multiplicació». Desitgem que sigui Jesús el qui ens digui: «Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé!» Però, seguim inquiets perquè avui on encara en sobra?

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona

Posted in Català | Tagged , , , , , | Leave a comment

¡No hay dinero!

Hace pocos días, preparando la Eucaristía y en el tiempo de la oración, tuve delante un relato del Evangelio que me dejó muy interrogado, como si Dios me dijera: «Ahora, ¡calma y escucha!» Estaba preparando una conferencia sobre qué versión tenemos de la crisis y cómo nos ayuda a ello la Doctrina Social de la Iglesia.

De buena mañana escuché por radio el mensaje que el presidente del Gobierno español lanzaba a los cuatro vientos de la información y decía contundentemente: «¡No hay dinero!» Otra vez, un jarro de agua fría caía sobre nuestra deteriorada realidad y como si la posibilidad de solución cerrara cualquier camino de esperanza.

Multiplicación de panes y peces

Mientras durante la oración no podía quitarme esto de la cabeza, leo con calma el Evangelio, era el de la multiplicación de los panes y los peces, y veo que Jesús levanta los ojos y observa a una hambrienta multitud que acude hacia él y pide a sus colaboradores: «¿Dónde podríamos comprar pan para dar de comer a todos éstos?» Dice el evangelista Juan que Jesús hacía esta pregunta para tantearlos, ya que él sabía muy bien cuál era la solución. Felipe responde diciendo que «con doscientos denarios no compraríamos bastante para que a cada uno de ellos le alcanzase un poco», es decir, ellos tampoco tienen dinero o no tienen el suficiente para solucionar el problema.

He pensado, como solemos pensar, que en este momento decimos que se ha terminado la historia y que no tenemos nada, aunque sabemos que en la tierra existen suficientes recursos para poder vivir dignamente. Sin embargo, siempre hay alguien que se atreve a levantar la voz como Andrés y decir: «Aquí hay un muchacho que tiene cinco panes de cebada y dos peces; pero ¿qué es esto para tanta gente?» Propone algo, sin embargo, ve difícil la solución. El problema le supera. Llegará el momento que conocerán la solución y harán de ello un estilo de vida, aquello original que será el distintivo de los cristianos: ¡aprender a compartir!

Por eso vemos que muchos levantan hoy la voz y se detecta un plus de generosidad en gente muy sencilla. Son personas que, además de pedir a los gobernantes medidas económicas justas, esperan de quienes tienen más que piensen en el bien de todos. Así, como Jesús, realizan cada día el pequeño milagro de la «multiplicación». Deseamos que sea Jesús quienes nos diga: «Recoged lo que ha sobrado, para que no se pierda nada.» Sin embargo, seguimos inquietos porque hoy, ¿dónde sobra todavía?

 

Sebastià Taltavull Anglada

Obispo auxiliar de Barcelona

Posted in Castellà | Tagged , , , , , , | Leave a comment

Un sí joiós a la confiança

Avui notem amb facilitat que hi ha moltes persones que experimenten la necessitat de referents fiables. Es viu de la perplexitat i patim una crisi de models. Són molts els qui troben a faltar algú que els aculli i els faci cas, que els escolti, que interpreti bé els seus sentiments, que els ofereixi una comunicació sincera. Aquesta mancança sovint és substituïda quasi de forma instantània per ofertes materials, per l’atractiu que té el culte al propi jo i a la imatge, per la sofisticació de tecnologies més noves i per tantes males herbes que creen dependència.

Tanmateix, la set de relació humana no queda assaciada i demana noves mediacions. Entre la proposta de confiança i l’esforç perquè l’ús mediàtic esdevingui humà i humanitzador, hi ha una tendència a protegir la soledat que crea la necessitat quasi biològica d’estar connectat, encara que sigui des de l’obsessió individualista de controlar tot el que ens envolta. Però, què hi trobem?

Trobem individus solitaris anant d’un lloc a un altre sense un ideal, aferrats al mòbil sense necessitat, identificats emocionalment amb els més sofisticats aparells electrònics, tancats davant l’ordinador i eixamplant xarxes d’intercanvi amb coneguts i desconeguts, sovint absents del que passa al seu costat, insolidaris i pensant només amb ells i el seu cercle de domini. És ben trist arribar a caure en aquests paranys.

Així i tot, les connexions no sempre solucionen el buit existencial que hom pateix. Cal anar més enllà i fer l’esforç de descobrir que la relació, perquè sigui autèntica, ha de ser més humana. Penso que això val per a tots per la necessitat de no anar sols per la vida, vèncer el virus de l’individualisme i donar-nos més a exercir la proximitat.

En qualsevol indret humà, l’acompanyament mutu, afectiu, proper i sincer, amb el diàleg de les paraules, dels gestos i del cor, cara a cara i sense intermediaris sofisticats i impersonals, ben segur que donarà una nova fesomia al tracte quotidià i s’assegurarà un clima de confiança que traurà la por i la sospita. A tot aquest món nostre, complex i perplex i, alhora, amb un potencial tan gran de bondat, l’Evangeli també hi té una paraula a dir i hem de deixar que la digui. Donem-li també la confiança i que sigui el millor referent.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona

Posted in Català | Tagged , , , | Leave a comment

Un sí gozoso a la confianza

Hoy en día observamos fácilmente que muchas personas experimentan la necesidad de referentes fiables. Se vive de la perplejidad y sufrimos una crisis de modelos. Son muchos quienes echan en falta a alguien que les acoja y les haga caso, que les escuche, que interprete bien sus sentimientos, que les ofrezca una sincera comunicación. Esta carencia a menudo es sustituida casi instantáneamente por ofertas materiales, por el atractivo que tiene el culto al propio yo y a la imagen, por la sofisticación de tecnologías más nuevas y por tantas malas hierbas que crean dependencia.

Sin embargo, la sed de relación humana no queda saciada y solicita nuevas mediaciones. Entre la propuesta de confianza y el esfuerzo para que el uso mediático sea humano y deshumanizador, existe una tendencia a proteger la soledad que crea la necesidad casi biológica de estar conectado, aunque sea desde la obsesión individualista de controlar todo lo que nos rodea. Sin embargo, ¿qué encontramos?

Encontramos individuos solitarios yendo de un sitio a otro sin un ideal, aferrados al móvil sin necesidad, identificados emocionalmente con los más sofisticados aparatos electrónicos, encerrados frente al ordenador y ampliando redes de intercambio con conocidos y desconocidos, a menudo ausentes de lo que sucede a su lado, insolidarios y pensando sólo en ellos y en su círculo de dominio. Es muy triste caer en estas trampas.

Aún así, las conexiones no siempre solucionan el vacío existencial que uno sufre. Debemos ir más allá y esforzarnos a descubrir que la relación, para que sea auténtica, debe ser más humana. Pienso que eso vale para todos a causa de la necesidad de no ir solos por la vida, de vencer el virus del individualismo y de darnos más a ejercer la proximidad.

En cualquier lugar humano, el acompañamiento mutuo, afectivo, próximo y sincero, con el diálogo de las palabras, de los gestos y del corazón, cara a cara y sin intermediarios sofisticados e impersonales, sin duda otorgará una nueva fisonomía al trato cotidiano y se asegurará un clima de confianza que borrará el miedo y la sospecha. A todo este mundo nuestro, complejo y perplejo pero, al mismo tiempo, con un enorme potencial de bondad, el Evangelio también tiene palabras que decir y debemos dejar que las diga. Démosle también la confianza y que sea el mejor referente.

Sebastià Taltavull Anglada
Obispo auxiliar de Barcelona

 

Posted in Català | Tagged , , , , | Leave a comment

«Atrauré tothom cap a mi»

És Jesús qui ho diu. Ho ha dit referint-se al moment en què serà enlairat a la creu perquè el contemplem en aquesta incomprensible situació i creguem que és justament aquesta la seva força d’atracció. Així ho vèiem el diumenge de Rams a la Sagrada Família després d’haver escoltat la lectura de la Passió segons sant Marc i fixant amb emoció els nostres ulls en el Crucificat que presideix la basílica de Gaudí. Vam admirar que amb un zoom instantani també ho fessin les càmeres de televisió. Era la resposta col·lectiva a la pregunta que demana pel secret de tant d’atractiu i que ens deia a cau d’orella: «No fixeu els ulls en ningú més que en Ell.»

Contemplar el rostre de Crist Fill, Sofrent i Ressuscitat en una única mirada és el que més equilibra la visió d’aquest Jesús fins al punt que un no creient arriba a dir: «És veritat, aquest home és el Fill de Déu!» L’atracció de Jesús ha tocat el cor d’algú que havia restat indiferent i ara, en la contemplació del qui ha estat enlairat, orienta vers Ell no sols la mirada sinó tota la seva vida. És el resultat de la trobada amb Jesús.

Si això és així, podem concloure que és la força de la Resurrecció la que fa que l’atracció de Jesús cap a ell sigui la font de la nostra transformació interior i l’impuls missioner per donar-lo a conèixer. Si Jesús ens atreu cap a ell no és per mantenir-nos immòbils sense fer res o tancats en unes devocions que ens deixen sentimentalment satisfets, sinó perquè estiguem disposats a donar la vida com ell i fer-nos així creïbles, impregnant d’Evangeli el nostre entorn. Aleshores, haurem evangelitzat de nou!

Benedicció de Diumenge de Rams del bisbe Sebastià Taltavull

El temps pasqual és el temps de la confiança, de la joia i de l’anunci, temps de la nostra encarnació en la «Galilea» de la diversitat cultural, presents a l’atri dels gentils on cada dia trobem noves oportunitats d’encontre amb el Ressuscitat pel sol fet de trobar-nos amb algú a qui podem acollir i estimar. Ells i elles tenen dret a sentir-se atrets per Jesucrist i convidats a viure’n les conseqüències. Tanmateix, som nosaltres, els creients, els qui hem de voler portar-los a Ell i dir-los «Mireu l’Anyell de Déu!» i donar així l’humil testimoni que «és Ell el qui ha de créixer i jo he de minvar». Només Ell pot atreure, però compta amb nosaltres perquè siguin molts els qui ho visquin amb goig.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona

Posted in Català | Tagged , , , , , , , , | Leave a comment

«Atraeré a todos hacia mí»

Lo dice Jesús. Lo ha dicho refiriéndose al momento en el que será elevado en la cruz para que lo contemplemos en esta incomprensible situación y creamos que es justamente ésta su fuerza de atracción. Así lo vimos el Domingo de Ramos en la Sagrada Familia después de escuchar la lectura de la Pasión según san Marcos y fijando con emoción nuestros ojos en el Crucificado que preside la basílica de Gaudí. Admiramos que con un zoom instantáneo también lo hicieran las cámaras de televisión. Era la respuesta colectiva a la pregunta que pide por el secreto de tanto atractivo y que nos decía al oído «no fijéis los ojos en nadie más que en Él».

Contemplar el rostro de Cristo Hijo, Sufriente y Resucitado en una única mirada es lo que más equilibra la visión de este Jesús hasta el punto de que un no creyente llega a decir: «¡Es verdad, este hombre es el Hijo de Dios!» La atracción de Jesús ha tocado el corazón de alguien que había sido indiferente y ahora, en la contemplación de quien ha estado elevado, orienta hacia Él no sólo la mirada sino toda su vida. Es el resultado del encuentro con Jesús.

Si esto es así, podemos concluir que es la fuerza de la Resurrección la que hace que la atracción de Jesús hacia él sea la fuente de nuestra transformación interior y el impulso misionero para darlo a conocer. Si Jesús nos atrae hacia él no es para mantenernos inmóviles sin hacer nada o encerrados en unas devociones que nos dejan sentimentalmente satisfechos, sino para que estemos dispuestos a dar la vida como él y hacernos así creíbles, impregnando de Evangelio nuestro entorno. Entonces, ¡habremos evangelizado nuevamente!

Bendición de Domingo de Ramos del obispo Sebastià Taltavull

El tiempo pascual es el tiempo de la confianza, de la alegría y del anuncio, tiempo de nuestra encarnación en la «Galilea» de la diversidad cultural, presentes en el atrio de los gentiles donde cada día encontramos nuevas oportunidades de encuentro con el Resucitado por el solo hecho de encontrarnos con alguien a quien podamos acoger y amar. Ellos y ellas tienen derecho a sentirse atraídos por Jesucristo e invitados a vivir sus consecuencias. Sin embargo, somos nosotros, los creyentes, quienes tenemos que querer llevarlos a Él y decirles «¡Mirad al Cordero de Dios!» y dar así el humilde testimonio de que «es Él quien ha de crecer y yo debo menguar». Sólo Él puede atraer, sin embargo, cuenta con nosotros para que sean muchos quienes lo vivan gozosamente.

Sebastià Taltavull Anglada
Obispo auxiliar de Barcelona

Posted in Castellà | Tagged , , , , , , , , , , | Leave a comment

El poble acabà la paciència!

Em va sorprendre molt. Dotze dies abans de Pasqua. Com si Déu mateix interpretés el patiment de la nostra gent, com si la crisi fos un dels forts arguments a través dels quals la Paraula de Déu ofereix una alenada d’esperança a un poble que està acabant la paciència. Una situació —deia el text bíblic— que feia que aquest poble parlés contra Déu i els seus dirigents, i que posava al descobert el sofriment de qui no té ni pa ni aigua, ni allò més elemental per viure amb dignitat.

A aquest escenari s’hi afegeix la desconfiança, la intranquil·litat, la inseguretat, la por, però també el reconeixement sincer i humil de no haver actuat sempre correctament. És el moment en el qual hi ha una proposta de veure-hi més enllà, de copsar des de la fe, una possibilitat de sortida assumint noves actituds que valoren l’austeritat, l’amor solidari, la feina creativa, l’esforç comunitari, el servei al bé comú, un poc més de confiança en Déu i el goig de trobar en ell una mirada que salva.

Ja en ple temps pasqual, els cristians ens demanem què fer per superar condicions insuportables de vida fins al punt d’impedir que la impaciència i el desencís acabin per enverinar la convivència? Podem fer d’aquest temps de resurrecció un temps orientat espiritualment a la recuperació, on Jesús mateix ens convida a no tenir por i ens diu que està amb nosaltres, a posar a l’abast dels nostres germans i germanes totes aquelles capacitats que poden alleugerir tanta càrrega injusta sobre els més febles, tant pel que afecta individus com famílies senceres.

Viure el temps pasqual ens endinsa encara més en el compromís de fer triomfar la vida per damunt de tot signe de mort i a optar per una dedicació total al servei dels més afectats per una crisi que perdura. Forma part d’una evangelització sempre nova fer que les tristeses i angoixes es converteixin ben aviat en joia i esperança pels qui diuen ja no poder més i demanen amb desesperació una solució immediata.

Signes de resurrecció, fruits de l’amor de persones concretes i del servei abnegat de comunitats senceres, fa molt temps que existeixen i persisteixen. És la bona llavor que està sembrant aquesta Església nostra que creu en Crist ressuscitat i fa de la caritat la seva carta d’identitat.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona

Posted in Català | Tagged , , , , , | Leave a comment

¡El pueblo agotó la paciencia!

Me sorprendió mucho. Doce días antes de Pascua. Como si Dios mismo interpretara el sufrimiento de nuestra gente, como si la crisis fuera uno de los fuertes argumentos a través de los que la Palabra de Dios ofrece un soplo de esperanza a un pueblo que está agotando la paciencia. Una situación —decía el texto bíblico— que hacía que este pueblo hablara contra Dios y sus dirigentes, y que dejaba al descubierto el sufrimiento de quien no tiene ni pan ni agua, ni lo más elemental para vivir con dignidad.

A este escenario se añade la desconfianza, la intranquilidad, la inseguridad, el miedo, pero también el reconocimiento sincero y humilde de no haber actuado siempre correctamente. Es el momento en el que hay una propuesta de ver más allá, de captar desde la fe, una posibilidad de salida asumiendo nuevas actitudes que valoran la austeridad, el amor solidario, el trabajo creativo, el esfuerzo comunitario, el servicio al bien común, un poco más de confianza en Dios y el gozo de encontrar en él una mirada que salva.

Ya en pleno tiempo pascual, los cristianos nos preguntamos ¿qué hacer para superar condiciones insuportables de vida hasta el punto de impedir que la impaciencia y el desencanto acaben por envenenar la convivencia? Podemos hacer de este tiempo de resurrección un tiempo orientado espiritualmente a la recuperación, donde Jesús mismo nos invita a no temer y nos dice que está con nosotros, a poner al alcance de nuestros hermanos y hermanas todas aquellas capacidades que pueden aligerar tanta carga injusta sobre los más débiles, tanto por lo que afecta a individuos como familias enteras.

Vivir el tiempo pascual nos adentra aún más en el compromiso de hacer triunfar la vida por encima de todo signo de muerte y a optar por una dedicación total al servicio de los más afectados por una crisis que perdura. Forma parte de una evangelización siempre nueva intentar que las tristezas y angustias se conviertan muy pronto en alegría y esperanza para quienes dicen ya no poder más y piden con desesperación una inmediata solución.

Signos de resurrección, frutos del amor de personas concretas y del abnegado servicio de comunidades enteras, hace mucho tiempo que existen y persisten. Es la buena semilla que está sembrando esta Iglesia nuestra que cree en Cristo resucitado y hace de la caridad su carta de identidad.

Sebastià Taltavull Anglada
Obispo auxiliar de Barcelona

Posted in Català | Tagged , , , , , | Leave a comment