EDITORIAL
Editorial: Un bisbe ben nostre
Redacció 03/01/2017

El dia de Sant Esteve moria a Girona el bisbe emèrit Jaume Camprodon i Rovira. Nat a Torelló en 1926, havia ocupat la seu de Sant Narcís des del 1973 fins al 2001. Les exèquies, a la catedral, foren presidides pel bisbe Francesc Pardo i concelebrades per la majoria de prelats catalans. Hi assistiren molts diocesans encapçalats per les primeres autoritats del país. L’eucaristia va tenir la sobrietat que el finat hauria desitjat. No hi havia fèretre, perquè el bisbe Jaume, que ho havia donat tot, va lliurar també el seu cos a la ciència. Era conscient que la medicina havia fet molt per ell i volgué fer aquest gest d’agraïment. No és freqüent i menys en el cas d’un bisbe.

Jaume Camprodon era un home d’una fe viscuda en profunditat. Sabia escoltar i escoltava molt i a tothom. Confiava en les persones. Creia en el paper dels laics. Estava totalment abocat a l’atenció pastoral. Promogué la primera jornada diocesana de pastoral a Banyoles, celebrà la primera Pasqua Jove al Collell, creà l’Institut de Teologia de Girona i instituí diversos secretariats diocesans. Va ordenar 43 capellans. En unes jornades de pastoral obrera —havia estat consiliari de la JOC— va dir als consiliaris unes paraules sorprenents: «A l’Església estem vivint com un gran part. Jo ja no ho veuré, però, vosaltres probablement sí: la mare es morirà i el fill que neixi serà molt diferent.»

El dia del seu comiat com a bisbe titular, a l’homilia, digué: «Els cristians som un poble renascut en el baptisme per ser lliure i alliberador. Des de la persona que passa estones al costat d’un malalt per treure’l de la seva soledat, fins al qui entra en el món de la política per promoure el bé social en la defensa dels drets de tots els ciutadans, passant per l’ampli ventall dels gestos que ens ajuden a ser persona segons el pla de Déu en la creació de l’home. El poble de Déu és un poble cridat a ser un mediador de Déu per a la llibertat, una llibertat que té el seu programa en el Sermó de la Muntanya.» Aquell dia Mn. Martí Amagat, en nom dels capellans de Girona, digué emocionat: «Gràcies perquè ha renunciat tantes vegades als seus drets, però mai no ha delegat els seus deures. Gràcies perquè ha estat un bisbe sense vanitat ni peresa.»

Feu gestos que anticipaven els del papa Francesc, deixant el palau episcopal i vivint durant anys en un pis al centre de Girona i acceptant passar la darrera etapa de la seva vida a la residència de les Germanetes dels Pobres de Girona.

Catalunya Cristiana agraeix al bisbe Jaume les seves col·laboracions, quan ja emèrit i fins que les forces li ho van permetre, escrivia regularment a la secció Pensant-ho millor. A ell i al seu fidel secretari i company mossèn Josep Padrós —traspassat també recentment— li devem la incorporació com a col·laborador del nostre setmanari del missioner olotí a Togo, Joan Soler: ambdós l’admiraven profundament.

Quan el bisbe Camprodon en els seus escrits s’acomiadava ho feia usant la fórmula «Ben vostre». Sí, bisbe Jaume, sempre sereu ben nostre.





Més notícies sobre EDITORIAL

Un doctorat doblement honorífic

A reveure, bisbe Sebastià

Mercaders de la mort

Amb el govern legítim de Catalunya










  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET