ESGLÉSIA MÓN Foto: Agustí Codinach
A Catalunya, la política de l'enfrontament fa el joc als radicals
Editorial d'Andrea Riccardi a "Famiglia Cristiana" (27/10/2019)
 05/11/2019

Catalunya crema. El panorama de la reivindicació independentista ha vist aparèixer grups radicals i, amb ells, la violència als carrers. Les manifestacions –algunes agressives– atrauen els joves catalans, que protesten contra la condemna del Tribunal Suprem de Madrid als líders independentistes. Els joves demanen polèmicament als polítics catalans què hi han guanyat amb la reivindicació pacífica de la independència. En realitat la classe política de Barcelona també s'ha radicalitzat al voltant del tema de la independència. El referèndum de l'1 d'octubre de 2017, amb el 90% de vots a favor de la independència (sobre una participació del 43% dels catalans) mostra un camí que sembla obligat.

 És el camí de l'enfrontament. El Govern de Rajoy, ara fa dos anys, va considerar que aquest camí era el camí natural davant del referèndum. Ja ho era abans, quan aquell Govern va desatendre les peticions de Barcelona. Manca una cultura de diàleg en la classe política espanyola. Si les posicions es radicalitzen a Catalunya, l'exacerbació ja s'ha produït a Madrid, on no s'emprèn el camí de la negociació per salvar la unitat d'Espanya. Hi ha el perill que una part d'Espanya –Catalunya– marxi del Regne, mentre que la monarquia no sembla tenir un paper de mediació. El 2014, davant de la independència d'Escòcia, la reina Elisabet va ser neutral, i només va advertir que calia «pensar amb molta atenció al futur» quan es votés en el referèndum per la independència escocesa.


A Espanya el referèndum català es considera il·legal. Sobretot, l'absència de diàleg sembla rendible políticament. El 10 de novembre se celebraran eleccions generals sis mesos després que el resultat de les darreres eleccions no permetés formar un nou Govern a Espanya. La situació catalana complica el quadre polític tan fluid. Tant els socialistes –que ara mateix encapçalen els sondejos (tot i que necessitaran aliances per governar)– com els populars –que estan remuntant– insisteixen en la qüestió catalana per guanyar consensos. Esperen, sobretot els populars, arrabassa vots als liberals de Ciutadans i a la dreta de Vox, que darrerament ha crescut molt. Podemos, partit antiglobal i ecosocialista, ha patit l'escissió d'una part més partidària de col·laborar amb els socialistes. La campanya electoral de les properes setmanes empitjorarà encara més les relacions entre Madrid i Barcelona. La política de l'enfrontament de Madrid ha fet el joc a l'ànima radical catalana. És preocupant que la violència hagi fet acte de presència entre els independentistes, com si el carrer dictés la política. A Catalunya la independència sembla irrenunciable. Amb tot, des d'un punt de vista europeu, el divorci entre Madrid i Barcelona continua estant fora de la història. L'economia espanyola i la catalana estan integrades (el trencament seria perjudicial per a la darrera), però en aquests moments no es veu voluntat de diàleg. Ambdues parts són presoneres dels nacionalismes i de la cacera al consens. Caldria acceptar la impopularitat d'una mediació raonable. Potser Europa podria ajudar a dialogar. Però, qui tindrà el valor i la força de fer-ho?

Trobareu la versió italiana de l'article en el següent enllaç: https://www.riccardiandrea.it/2019/10/catalogna-la-politica-dello-scontro-fa.html

 













  El Rosari   Cant de la Salve
  Laudes   Vespres
  Completes   Missa Catedral
  Missa Montserrat
Urgell Solsona Vic Lleida Tortosa Tarragona San Feliu de Llobregat Terrassa Barcelona Girona
  INTRANET