ï»ż RĂ dio Estel
ï»ż





PĂ gines que m'han corprĂšs

Dia d'emissiĂł: Dimecres
Horari: de 23h a 23.30h
Tipus de programa: Divulgatiu

DescripciĂł: PĂ gines que m'han corprĂšs no Ă©s un programa sobre llibres, sinĂł un programa sobre com els llibres ens fan sentir, sobre com els llibres sĂłn capaços d’inspirar-nos.


Al final de cada programa, ens desvela qui Ă©s l’autor del text que ha llegit i a quina obra pertany. Escoltar el text sense saber qui n’és l’autor permet rebre’l sense filtres: es tracta d’una dona o d’un barĂł? És catalĂ ? CastellĂ ? AnglĂšs? De l’actualitat? Un autor clĂ ssic? 


A la web del programa podreu trobar els textos corresponents a cada emissiĂł acompanyats de la selecciĂł de frases que ha comentat la Teresa. El programa tĂ© un component interactiu: els oients podeu enviar a l’adreça paginesquemhancorpres@radioestel.cat les pĂ gines que a vosaltres us hagin corprĂšs i la Teresa en triarĂ  una per tal de comentar-la un cop al mes. Els textos que envieu han de ser com a mĂ xim de 2 pĂ gines del llibre (mĂ xim 3.000 carĂ cters).

DirecciĂł: Teresa Forcades
RedacciĂł:
PresentaciĂł: Teresa Forcades

Email: paginesquemhancorpres@radioestel.cat
Web:

Facebook:
Twitter:




   







20171004-23_00PAGINESQUEMHANCORPRES.MP3

PROGRAMA 5

Hom ha escrit molt poc, en relaciĂł amb la gravetat del tema, sobre el suĂŻcidi, hom no l’ha estudiat gens. Potser aquesta malaltia no Ă©s observable. El suĂŻcidi Ă©s l’efecte d’un sentiment que anomenarem, si voleu, estima de si mateix, per tal de no confondre amb l’honor. El dia que l’home es menysprea, el dia en quĂš es veu menyspreat, el moment en quĂš la realitat de la vida estĂ  amb desacord amb les seves esperances, es mata i ret, aixĂ­, homenatge a la societat, davant de la qual no vol romandre desvestit de les seves virtuts i de la seva esplendor. Tot i el que se sol dir, entre els ateus (cal exceptuar el cristiĂ  del suĂŻcidi), els covards sĂłn els Ășnics que accepten una vida deshonrada. El suĂŻcidi Ă©s de tres menes: hi ha d’antuvi el suĂŻcidi que no Ă©s mĂ©s que el darrer accĂ©s d’una llarga malaltia que certament pertany a la patologia; hi ha desprĂ©s el suĂŻcidi per desesperaciĂł i, finalment, el suĂŻcidi per raonament. Lucien volia matar-se per desesperaciĂł i per raonament, els dos suĂŻcidis dels quals hom es pot fer enrera, car nomĂ©s Ă©s irrevocable el suĂŻcidi patolĂČgic: perĂČ sovint les tres causes es reuneixen, com en el cas de Jean-Jacques Rousseau.

Lucien, un cop presa la seva decisiĂł, caiguĂ© en la deliberaciĂł dels mitjans, i el poeta volguĂ© acabar poĂšticament. Havia pensat de primer, simplement, llançar-se al Charente; perĂČ mentre baixava per les rampes de Baeulieu per darrer cop, va sentir per endavant el soroll que faria el seu suĂŻcidi, va veure l’espectacle espantĂłs del seu cos surant damunt l’aigua, deformat, objecte d’una investigaciĂł judicial: va tenir, com alguns suĂŻcides, un orgull pĂČstum. Durant el dia que havia passat al molĂ­ de Courtois, havia passejat al llarg de la riba i havia vist, no lluny del molĂ­, una d’aquestes extensions d’aigua rodones, que se solen trobar en els rius, la profunditat excessiva de les quals s’endevina per la tranquil·litat de la superfĂ­cie. L’aigua ja no hi Ă©s ni verda, ni blava, ni clara, ni groga: hi Ă©s com un mirall d’acer polit. Les vores d’aquesta copa no ofereixen ni gladiols, no flors blaves, ni nenĂșfars, l’herba del prat Ă©s curta i premuda, els salzes ploren al voltant, tots ells col·locats d’una manera molt pintoresca. Hom hi endevina fĂ cilment un precipici ple d’aigua. Aquell que tinguĂ©s el valor d’omplir-se les butxaques de pedres hi trobaria una mort inevitable i mai ningĂș no el trobaria. ‘Aquest Ă©s un lloc’, s’havia dit el poeta, ‘que us omple la boca per a negar-vos!’.

Aquest record li va venir a la memĂČria en el moment en quĂš arribava a Houmeau. AixĂ­, doncs, es dirigĂ­ cap a Marsac, presa dels darrers i fĂșnebres pensaments, i amb la ferma intenciĂł de mantenir aixĂ­ en secret la seva mort, de no ser objecte d’una investigaciĂł, de no ser enterrat, de no ser vist en l’horrible estat que tenen els negats quan retornen a flor d’aigua. ArribĂ  aviat a una d’aquestes costes que es troben en els camins de França, i sobretot entre Angulema i Poitiers. La diligĂšncia de Bordeus a ParĂ­s s’acostava amb rapidesa i els viatgers baixarien per pujar la costa a peu. Lucien, que no volia deixar-se veure, es llançà a un caminoi lateral i es posĂ  a collir flors d’una vinya. Quan tornĂ  al camĂ­ ral, duia a les mans un ram de flors grogues que se solen fer a les rocalles de les vinyes i va anar a ensopegar amb un viatger vestit de negre de cap a peus, amb els cabells empolvorats, calçat amb sabates de pell d’OrlĂ©ans, amb sivelles de plata, de rostre morĂš i gravat, com si de menut haguĂ©s caigut al foc. Aquest viatger, d’aspecte tan eclesiĂ stic, caminava lentament i fumava un cigar. En sentir Lucien que saltava de la vinya al camĂ­ ral, el desconegut es girĂ , va semblar sorprĂšs de la bellesa profundament malenconiosa del poeta, del seu ram simbĂČlic i dels vestits tan elegants que duia. Aquest viatger semblava un caçador que troba una presa que ha cercat molt de temps inĂștilment. DeixĂ  que Lucien se li acostĂ©s i retardĂ  el seu pas, com si mirĂ©s al fons de la costera. Lucien, que fĂ©u el mateix moviment, hi descobrĂ­ una calessa petita, de dos cavalls i el cotxer a peu que els duia per les regnes.
- Heu deixat córrer la diligùncia, senyor, i perdreu el vostre lloc, menys que vulgueu pujar a la meva calessa per agafar-la altre cop – va dir el viatger a Lucien, tot pronunciant aquestes paraules amb un accent espanyol molt fort i posant en el seu oferiment una cortesia exquisida.

Sense esperar la resposta de Lucien, l’espanyol traguĂ© de la seva butxaca un estoig de cigars i l’oferĂ­ a Lucien perquĂš n’agafĂ©s un.

- No sĂłc un viatger – responguĂ© Lucien – i sĂłc massa a prop del meu destĂ­ per acceptar-vos un cigar ...
- Sou molt sever amb vĂłs mateix – diguĂ© l’espanyol –. Tot i que sĂłc canonge honorari de la catedral de Toledo em permeto un cigar de temps en temps. DĂ©u ens ha donat el tabac per adormir les nostres passions i els nostres delers ... Em sembla que teniu alguna pena, com a mĂ­nim en porteu el signe a la mĂ , com el trist dĂ©u de l’himeneu. Agafeu-lo. Totes les vostres penes fugiran amb el fum.

I el capellà li oferí de bell nou l’estoig de palla, amb una mena de seducció, tot llançant a Lucien una mirada plena de caritat.

- Perdoneu-me, pare – replicà secament Lucien –, no hi ha cigars que puguin esbandir les meves penes.

I mentre deia aixĂČ, els ulls de Lucien s’ompliren de llĂ grimes.

- Oh, jove! Deu ser la ProvidĂšncia divina la qui m’ha fet desitjar de deixondir-me amb una mica d’exercici a peu de la son que sol agafar a tots els viatgers a aquestes hores del matĂ­, perquĂš poguĂ©s, tot consolant-vos, complir la meva missiĂł a la terra ... I quines penes podeu tenir, a la vostra edat?

- El vostre consol, pare, seria ben inĂștil: sou espanyol, jo sĂłc francĂšs; vĂłs creieu en els manaments de l’EsglĂ©sia, jo sĂłc ateu ...

- Santa Virgen del Pilar! ... Sou ateu – exclamĂ  el capellĂ , passant el seu braç davall el de Lucien amb una pressa maternal –. Aquesta Ă©s una de les curiositats que m’havia promĂšs d’observar a ParĂ­s. A Espanya no creiem en els ateus. NomĂ©s a França es poden tenir, als dinou anys, opinions semblants.

- SĂłc un ateu complet; no crec ni en DĂ©u, ni en la societat, ni en la felicitat. Mireu-me bĂ©, pare; car, dintre d’algunes hores, ja no existirĂ© ... Aquest Ă©s el meu darrer sol! – va dir Lucien amb una mena d’ùmfasi, mentre assenyalava el cel.

FRASES QUE HE COMENTAT DURANT EL PROGRAMA:

1. EL DIA QUE L’HOME ES MENYSPREA, EL DIA EN QUÈ ES VEU MENYSPREAT, EL MOMENT EN QUÈ LA REALITAT DE LA VIDA ESTÀ AMB DESACORD AMB LES SEVES ESPERANCES, ES MATA

2. TOT I EL QUE SE SOL DIR, ENTRE ELS ATEUS (CAL EXCEPTUAR EL CRISTIÀ DEL SUÏCIDI), ELS COVARDS SÓN ELS ÚNICS QUE ACCEPTEN UNA VIDA DESHONRADA

3. TOT I EL QUE SE SOL DIR, ENTRE ELS ATEUS (CAL EXCEPTUAR EL CRISTIÀ DEL SUÏCIDI), ELS COVARDS SÓN ELS ÚNICS QUE ACCEPTEN UNA VIDA DESHONRADA

4. SÓC UN ATEU COMPLET; NO CREC NI EN DÉU, NI EN LA SOCIETAT, NI EN LA FELICITAT


MOSTRA/OCULTA PORTADA



QUINES SÓN LES PÀGINES QUE A TU T’HAN CORPRÈS? Per mitjĂ  d’aquest formulari pots fer-me arribar la teva proposta de pĂ gines que t’han corprĂšs. El text que envĂŻis ha de ser en catalĂ  i ha de tenir un mĂ xim de 3.000 carĂ cters. Cal que indiquis l’autor, el tĂ­tol del llibre, el nom del traductor en cas que l’original no sigui catalĂ , l’editorial, l’any d’ediciĂł i tambĂ© el nĂșmero de les pĂ gines d’on has tret el text. D’entre tots els textos que m’arribin en triarĂ© un cada mes per comentar en un dels programes. T’animes a enviar el teu text?
Nom
Email
PoblaciĂł
Comentari




TORNAR ACTUAL